Infància Tutelada en el Franquisme

Equíp d'investigacio i recerca històrica. Institucions de protecció de menors durant el franquisme

Presentació

Elena, Neus i Maria, les tres historiadores que formem l¿equip d¿investigació, fa anys que compartim estudis, projectes, treballs i il·lusions.

Lluny queden els dies en que vam iniciar la recerca dels centres de beneficència, protecció i tutela del menors i de com hi vivien les nenes i nens interns. Primer va ser l¿Elena en solitari, però quan ens ho va proposar la Neus i la Maria ens hi vam afegir de seguida, engrescades de poder participar en el projecte.

L¿any 2005, quan es va crear el Programa del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i va publicar la primera convocatòria de subvencions, les tres vam veure una bona oportunitat per presentar-lo, i vam il·lusionar-nos molt quan ens van concedir un petit ajut.

Durant aquell any, vam realitzar la primera fase, consistent en la recerca, localització, estudi i anàlisi de la documentació relacionada amb la finalitat de la investigació: les institucions, els centres, les persones... També vam poder fer lectures de les publicacions de l¿època i de la normativa legal.

Tota aquesta feina prèvia ens va facilitar el procés per a la segona fase de l¿estudi que va tenir lloc l¿any 2006. Necessitàvem una valoració històrica per construir un discurs rigorós i poder arribar a entendre el que va passar amb la màxima aproximació a la realitat i l¿única manera d¿aconseguir-ho era entrevistant les nenes i els nens -ara ja adults- que van estar interns en algun d¿aquests centres de menors. No va ser una tasca fàcil. Malgrat tot, vam poguer recollir algunes experiències que ens van permetre corroborar les conclusions extretes dels documents escrits. Amb tot aquest material vam poder realitzar el documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006), que es va presentar en públic el 28 de febrer de 2007 a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona.

Com va comentar en Ricard, el director, la força d¿aquest documental resideix en les paraules dels protagonistes i de les tres històries que conformen l¿estructura argumental del film. L'Eva, l'Amparo, en Nicolás i la Maria ens expliquen la duresa de la vida en aquestes institucions, el tracte humiliant, les diferències segons la persona responsable de cada centre, el desemparament que sentien i com tot plegat els hi ha influenciat en la seva vida d¿adults.

Gràcies a la breu aparició al Telenotícies de TV3, de la notícia de la presentació del documental, vam aconseguir nous contactes de dones disposades a explicar les seves vivències en aquestes institucions.

Actualment, continuem treballant en el projecte, per al que any rere any hem rebut el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica. L¿any 2008 a més de persistir en buscar persones que vulguin compartir la seva historia de quan eren infants amb nosaltres, hem preparat -amb l¿ajut d¿uns experts- aquesta pàgina web, que volem que sigui un portal per donar a conèixer aquelles institucions, el seu funcionament, la vida quotidiana dins les quatre parets dels centres i com ho van viure i ho recorden els seus protagonistes, també volem que sigui un lloc de trobada per totes les persones que van patir aquesta experiència.

L'equip d'investigadores, és a dir, l'Elena, la Neus i la Maria, seguim endinsant-nos en aquest món difícil d'arribar, amb informació repartida en diferents llocs i desordenada, o simplement, desapareguda, amb documents per classificar i textos molts cops per desxifrar, en contacte amb persones de tota mena, amb imatges plenes de símbols.... En fi, com podeu veure, res a envejar al protagonista del bestseller "El Codi da Vinci".

Protecció, tutela i beneficència

L¿origen de les lleis sobre protecció i tutela de menors a Espanya el trobem al segle XIX. Juristes, metges, eclesiàstics i polítics, van plantejar la necessitat de l¿organització d¿institucions i lleis especialitzades en menors. Personatges clau van ser Ramon Albó, Josep Pedragosa, Gabriel María de Ybarra, Manuel Tolosa Latour i Avelino Montero-Ríos. La primera norma en protecció de menors va ser la Llei estatal de 12 d¿agost de 1904 i la primera legislació sobre tribunals tutelars de menors va veure la llum l¿any 1918. A partir d¿aquest moment es van anar promulgant diverses normatives i reglaments. Els primers canvis legislatius sobre protecció i tutela tenen lloc durant la Segona República en base als nous criteris educatius laics. Aquests canvis afecten també als quadres del personal directiu de les institucions. Com sabem, tots els projectes de modernitat van veure¿s estroncats amb l¿inici de la guerra civil provocada per la insurrecció militar i amb el desenllaç que ja coneixem.

El Nou Estat, va restituir les institucions protectores i tutelars anteriors a la República i, fins i tot, va retornar les mateixes persones per dirigir-les. Ara, l¿educació s¿havia de basar amb el nacionalcatolicisme. Sota l¿autoritat del Ministre de Justícia, l¿Obra de Protección de Menores es fa càrrec de la tasca esmentada i per portar-la a terme es publiquen les refoses de la legislació sobre protecció de menors i dels tribunals tutelars de menors, així com, el 1941, la reorganització del Patronato de Protección a la Mujer (va ser creat el 1902 amb el nom de Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, reformat una mica més tard i dissolt el 1935, pel Govern de la República). Tant l¿Obra (Consejo, Juntes i Tribunal) com el Patronato disposaven de centres propis o auxiliars per a l¿internament dels menors.

Però aquests no eren els únics organismes que tenien cura dels menors. Durant el franquisme la xarxa benèfica era molt àmplia i abastava diferents òrgans. Sota l'autoritat del Ministre de Governació i enquadrat en la Dirección General de Beneficencia y Obras Sociales, es va crear a finals de 1940, l'Obra Nacional de Protección a los Huérfanos de la Revolución y de la Guerra, de la qual depenen en l'esfera provincial les juntes provincials de beneficència i en l'ordre local, les delegacions que Auxilio Social tenia establertes en cada municipi. L'Auxilio Social del Movimiento (creat amb el nom d¿Auxilio de Invierno, ja actuava durant la guerra civil en la zona nacional) va ser un dels òrgans que, sobretot, en l¿Espanya de la postguerra, va tenir cura dels menors orfes i dels necessitats, perdent pes al llarg del temps. Altres finalitats d'Auxilio Social eren el foment de la política d'augment de la natalitat i l¿intent de reduir la mortalitat infantil, per això van fer una tasca protectora de les mares i les criatures conjuntament amb les actuacions de la Sección Femenina de la Falange. Les diputacions i els ajuntaments també disposaven de serveis de beneficència. Totes aquestes institucions tenien els seus centres propis d¿internament. Cal afegir les germandats catòliques, ordes religiosos, parròquies, convents, etc., les quals s'ocupaven, així mateix, de tasques benefactores formant part quasi sempre dels quadres de comandament de les institucions.

Durant la transició a la democràcia aquests serveis es van anar traspassant a les Comunitats Autònomes, fins la seva total desaparició.

El sistema de protecció de menors i de beneficència, mitjançant l'internament de nens, nenes i joves en centres tutelats, sobretot, per institucions religioses, va ser el medi ideal pel nou Estat franquista per reeducar-los, sobretot si eren fills o filles de ¿rojos¿, és a dir, de republicans i per socialitzar-los amb els nous valors patriòtics, religiosos i familiars. Per a moltes i molts el pas per aquests centres va ser força traumàtic, deixant seqüeles físiques i psíquiques per a sempre.

Obra de Protección de Menores

L¿Obra de Protección de Menores era un organisme autònom adscrit al Ministerio de Justicia. La seva funció consisteix en mantenir i realitzar totes les activitats encaminades a la protecció i tutela dels menors d¿edat. Constituïda per òrgans jeràrquicament ordenats: Consejo Superior, Juntes i Tribunal Tutelar.

Consejo Superior de Protección de Menores

El Consejo Superior de Protección de Menores, constituït en el si del Ministeri de Justícia, era l'òrgan suprem de l'Obra de Protección de Menores. Amb personalitat jurídica pròpia, exercia en l¿àmbit nacional l¿acció protectora.

Les seves funcions eren: promoure, fomentar, coordinar, inspeccionar i vigilar les activitats de l¿Obra.

Els òrgans de govern eren dos, el Ple i la Comissió Permanent. Estava organitzat en:

Secció Primera: Puericultura i Primera Infància

Secció Segona: Assistència Social

Secció Tercera: Mendicitat i Tutela Moral,

Secció Cuarta: Tribunals Tutelars de Menors

Secció Cinquena: Jurídica i Legislativa.

El Consejo estava en contacte permanent amb les juntes i vigilava la seva gestió, especialment l'econòmica i de les seccions de Puericultura i Primera Infància.

Juntes provincials i locals

Les Juntes Provincials de Protecció de Menors tenien com a funcions: ser eficaç en els mètodes i sistemes de la protecció del menor moralment abandonat, crear una escola per tal de realitzar la labor de reincorporació del menor en la societat i l'assistència social a les famílies "depauperades". La protecció assistencial abastava la mèdica, especialment els serveis de puericultura i l'escolar que inclou també la protecció moral.

En cada capital de província funcionava una Junta de Protección de Menores amb jurisdicció en tot el territori provincial amb la facultat de designar delegacions locals en aquells municipis en què fos convenient. El Consejo Superior autoritzarà aquesta creació. La junta local tenia jurisdicció independent de la provincial.

Els òrgans de govern eren dos, el Ple i la Comissió Permanent. En les Juntes funcionaven: Secció Primera: Puericultura i Primera Infància

Secció Segona: Assistència Social

Secció Tercera: Mendicitat i Tutela Moral.

La Junta Provincial de Barcelona compartia pis amb el Tribunal Tutelar de Menores. Les dependències d¿aquests organismes estaven situades al passeig de Gràcia, 75, principal.

Pel que fa als mitjans econòmics amb els quals comptaven, apart de la consignació pressupostària, el principal ingrés provenia de la recaptació del 5% sobre els espectacles públics. La resta, eren ingressos que es realitzaven a partir de donatius i béns propis. La recaptació del 5% esmentada ocupava un lloc important dins l¿organització administrativa de les juntes. Es tractava de què les empreses d¿espectacles (teatres, cinemes, sales de festes, activitats esportives, fires...) paguessin l¿impost. Per controlar el pagament, els empresaris havien de recollir els bitllets o entrades a la seu de la Junta provincial (o local) on es foradaven amb unes màquines. Per ¿pescar¿ l¿empresari que no pagava es va muntar un cos d¿inspectors. La recaptació es repartia entre el Consejo, el Tribunal i les Juntes.

Tribunal Tutelar de Menores

Els Tribunals Tutelars de Menors depenien directament de la secció 4a del Consejo Superior de Protección de Menores i tenien personalitat pròpia. La finalitat dels tribunals comprèn tant les actuacions de protecció (maltractaments o corrupció), com la reformadora (insubmisos, delinqüents, prostituïts...) dels menors de 16 anys.

Comptaven amb dos tipus d¿establiments tècnics: d¿observació i de reforma. Els primers són els establiments coneguts com a ¿casa d¿observació¿, amb laboratori psicològic, psiquiàtric i psicotècnic. Els de reforma es subdivideixen en establiments de tipus: educatiu en règim semi obert, per exemple, les escoles professionals, les granges i colònies agrícoles; correctiu (reformatoris) en règim tancat; especials per anormals, règim obert, com són les cases de família i les residències per a joves. A Barcelona va començar el seu funcionament l¿any 1921, amb Ramon Albó Martí de president i Martirian Llosas Serrat-Calvo com a secretari.

Patronato de Protección a la Mujer

El Patronato de Protección a la Mujer era una institució depenent del Ministerio de Justicia, que tenia com a objectiu vetllar per la moralitat pública, molt especialment, la de les dones. Successora del Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, creat el 1902.

Una de les funcions principals era ¿la dignificación moral de la mujer, especialmente de las jóvenes, para impedir su explotación, para apartarlas del vicio y para educarlas con arreglo a las enseñanzas de la Religión Católica¿ (Decret de 6 de novembre de 1941). La mare soltera estava inclosa en el grup d¿immorals i podien acusar-la de corrupta per aquest fet, sobretot si no se l¿havia acollit en la casa familiar. Exercia funcions tutelars de vigilància, recollida i internament sobre les noies que havien complert setze anys fins als vint-i-cinc anys (malgrat que la majoria d¿edat s¿obtenia al complir vint-i-un anys).

Els recursos econòmics del Patronato s¿obtenien, bàsicament, a partir de subvencions de l¿Estat, província, municipi o d¿entitats públiques o privades; de donacions; de les rendes dels seus béns i de la quota de les despeses de les estades a les institucions.

Junta Nacional

La Junta Nacional en ple i en comissió permanent era l¿òrgan central del Patronato i tenia atribuïda la seva direcció. Estava facultada per decretar mides de protecció i regeneració de les joves més grans de 16 anys i menors de vint-i-tres i podia acordar l¿internament als establiments de reforma de les dones de vint-i-tres anys a vint-i-cinc. Tenia la seu a Madrid, al carrer Núñez de Balboa, 33.

Juntes provincials i locals

Les Juntes provincials havien de prendre mides de protecció, vigilància i regeneració de les dones. També s¿ocupaven de les orfes més grans de 16 anys i menors de vint-i-u. Cada capital de província tenia constituïda una Junta, presidida pel Governador civil i dependent del Patronato.

Les Juntas de Protección a la Mujer de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida van ser constituïdes durant l¿any 1942.

En algunes poblacions s¿havien constituït juntes locals presidides per l¿alcalde de la ciutat les quals depenien de la provincial.