Amparo Bon Guillart

Amparo Bon Guillart va néixer a Barcelona, el 24 de març de 1934. Era la tercera de quatre germans i l’única noia. La mare va morir de gana i de tifus al cap de poc d’acabar la guerra. De gana, perquè la mica de menjar que tenia el repartia entre els quatre fills i per a ella ja no quedava res. De malaltia, víctima d’una epidèmia de tifus que hi va haver durant els anys 1940-1941 (mèdicament era el tifus exantemàtic, popularment conegut com el piojo verde).

El pare, sol amb quatre fills tan petits, va buscar algun lloc on col·locar-los, però l’Amparo no sap per mediació de qui. També pensa que si s’hagués mort el pare en lloc de la mare potser no haurien hagut d’anar a cap orfenat, perquè la mare se’ls hauria quedat a tots a casa. A ella, amb quasi 8 anys i el germanet més petit, de 5 anys, els van portar a una casa situada a Les Fonts de Terrassa. L’edifici, proper a l’estació, era una mena d’antic hotel o residència, amb molt poques condicions per ser un col·legi. Els altres dos germans també van ser internats però en diferents centres. El més gran, d’11 anys, va anar a un centre de Vallvidrera però s’hi va estar poc temps. El segon, amb 9 anys, va ser internat a un centre religiós a Sant Feliu de Llobregat un any més tard que els altres germans ja que va tenir problemes amb els papers perquè va néixer a Xàtiva. Les experiències que va patir en aquest centre van ser tan traumàtiques que mai les ha volgut explicar ni tant sols a les seves filles.

El col·legi on va anar a parar l’Amparo no era el típic centre amb habitacions enormes i alts finestrals. Al contrari, hi havia habitacions amb finestres normals on hi cabien dos, tres, quatre, màxim sis nenes. El menjador estava al soterrani, hi havia una taula llarga amb un banc de fusta a cada banda i tenien una sala que utilitzaven d’aula, per fer deures, rebre les visites, etc. Hi havia entre quaranta i cinquanta criatures quasi totes nenes. Els nens només s’hi estaven fins als set o vuit anys. Tres dones, Mercè, Eulàlia i Amèlia, germanes, portaven l’internat.

L’experiència d’ella en aquest centre també ha estat traumàtica i no n’ha volgut parlar massa del pas pel col·legi. Sentia vergonya, no pena, de no haver estat estimada.  “Allà no eres res, perquè allà no hi havia paraules, ni bons exemples, ni reconeixement de les coses…” diu l‘Amparo. Fins i tot, el dia de la Primera Comunió va estar sola. El seu pare no hi va anar, possiblement perquè no el van avisar. De fet, la seva filla Elena és la que li ha insistit en què parli, ja que no podia restar en l’oblit tots els patiments pels quals va passar. L’Elena ens ha comentat que la seva mare, quan recorda aquella època, sempre li diu “la gana, el fred, ni una carícia, treballant tot el dia, estàvem atemorits… No ho oblidaré mai!”

Recorda com escuraven les restes del que havien menjat les senyores, molles de pa, ossos… Robaven el menjar que podien de la cuina, patates, moniatos que es menjaven crus; els fruits dels arbres fruiters no arribaven a fer–se madurs. Feien torns per escurar les restes de menjar que quedaven a les cassoles i que flotaven perquè les omplien d’aigua per facilitar el rentat. La relació amb les altres nenes era de complicitat i hi havia bastant harmonia i s’ajudaven. Relata que com els familiars els portaven paquets amb menjar que les senyores ficaven en una habitació al soterrani, tancada amb clau, elles entraven per la finestra i s’enfilaven una damunt de l’altre fins que arribaven a agafar el paquet que estava més a mà i després compartien entre totes el contingut. També, que tenien una mena de complot i vigilaven el moment que portaven menjar als porcs per arreplegar algun bocí d’algun aliment que encara fos comestible. L’Amparo ens diu que durant tota la seva infantesa i fins ben entrada l’edat adulta, cada nit somiava que menjava.

L’excés de treball també era constant. Fregava les escales de marbre a mà i amb un fregall fins que quedaven blanques; enfilada a una escala i amb papers de diari netejava vidres; rentava la roba en uns safareigs amb pica gran; les feien cosir, apedaçant llençols i altres peces i donar la volta als colls de les bates; també cosien bosses de malla que eren per a altres persones i elles no rebien cap recompensa o remuneració per aquesta feina; a la cuina no tocaven el foc però pelaven patates, fregaven els plats i netejaven la cuina; tenia cura d’una nena més petita, de quatre o cinc anys. Fins i tot, va haver–se de cuidar del seu germà quan va emmalaltir de galteres. Un cop al mes es rentaven el cabell amb petroli per no agafar polls, però si en alguna ocasió en tenien, elles es passaven la pinta una a l’altra per treure-se’ls.  Parlant de l’higiene personal, cal remarcar que inclús un acte tan simple com la dutxa era un patiment, doncs les feien dutxar un cop a la setmana amb aigua freda!  L’Amparo ens diu que els nens també feien alguna cosa: treien fulles del jardí, la pols, escombraven…

No recorda com, però li van trobar una nota que havia escrit on explicava el tracte que rebien i aquest fet el va pagar molt car. La van castigar en suprimir el dret a rebre visites (un cop al mes) i, és clar, de rebre el paquet. El pitjor va ser obligar–la a dormir vàries nits sola, en una habitació tancada des de fora i on no hi havia wàter. Per poder fer pipí, va haver d’apropar el llit fins al rentamans… Fins i tot va rebre una bona reprimenda del seu pare, suposa que ell va rebre amenaces de què si no acceptava el que hi havia la farien fora. Una vegada hi entraves les famílies tenien que tragar molt perquè no les fessin fora.

S’hi va estar fins als dotze anys. El seu pare es va casar en segones núpcies i llavors la va treure, però com ella diu “va continuar fent dissabte a casa perquè era la noia”. Encara va anar un temps a escola fins que va complir catorze anys i va poder anar a treballar. Tots els germans van començar d’aprenents en aquesta edat. L’Amparo es va distanciar del pare, se’n recordava molt més de la mare. Al morir el seu pare va ser incapaç de plorar. Una de les coses que la van marcar va ser que al morir la mare, el seu pare va fer que a ella i als germans els rapessin el cap. Això no li va perdonar mai perquè ho va fer per no tenir feina. “Va ser un impacte terrible veure’m amb el cap rapat”, explica l’Amparo. Li feia molta vergonya portar el cap amb el cabell rapat i plorava molt sola, a la nit, davant del seu pare dissimulava.

Quan va sortir no volia recordar res, encara que el fet d’haver estat allà dins li ha donat molta personalitat i caràcter. L’Amparo  es va fer a sí mateixa i no s’ha deixat dominar mai, però tampoc ha imposat les seves raons. Es va casar als dinou anys, té una filla i un nét. Sempre ha treballat i, fins i tot, va arribar a muntar un petit taller de bijuteria, doncs era l’ofici que havia aprés. Sap valorar moltes coses que la gent no fa. Valora tots els dies que té, el poder menjar i rentar-se, no passar fred i sobretot, la companyia de la gent.