Amparo García Lomeña

L’Amparo Garcia Lomeña va néixer a Barcelona el 23 de gener de 1936. El seu pare, mariner de professió, va ser empresonat al principi de la guerra, i ella i la seva mare el van seguir als llocs on va estar empresonat. L’Amparo té gravada a la memòria la presó de Palma de Mallorca, recorda que s’ho passava molt malament cada cop que anava amb la seva mare a visitar el seu pare, “quan entrava i veia el meu pare allà i pensava que en sortiria, i sempre es quedava.” Aquesta experiència, sent tant petita, la va marcar profundament.

Durant aquells anys van passar moltes privacions, i això va afectar la seva salut. Quan tenia quasi sis anys un dia a l’escola li van donar un cop i se li va fer un tumor blanc al maluc (tumor blanc és el nom que rep l’artritis tuberculosa en un membre, dita així per la tumefacció pàl·lida que infiltra als teixits que envolten l’articulació). A resultes d’aquesta malaltia va ser ingressada a l’Hospital Asilo de San Rafael de les Corts de Barcelona, avui desaparegut.

El pare Benito Menni, restaurador de l’orde de Sant Joan de Déu, va fundar el 1881 l’ordre hospitalària femenina del Sagrat Cor, a la que va encomanar la gestió de l’Asilo de San Rafael per a nenes escrofuloses i cegues que va crear al 1889 en el barri de les Corts. Més tard aquest asil va ser traslladat a Sant Genís dels Agudells i finalment, a la seva actual ubicació de la Vall d’Hebron (Barcelona).

L’Hospital acollia més de cinquanta nenes malaltes i seguia dirigit per monges de l’orde del Sagrat Cor. A l’Amparo, de tant en tant, la visitaven dos metges d’ossos, el Dr. Prat i el Dr. Xandri. El tumor se li va agreujar i va estar molt greu, tant que la van passar al final de la sala, amb les nenes que estaven morint-se, les monges ja els hi tenien preparat als peus del llit el vestit de comunió que els hi serviria de mortalla. Per sort, quan el capellà va anar a visitar-la i li va preguntar si volia anar al cel a veure la Verge, ella va començar a saltar sobre el llit cridant “No, no, no…” i això possiblement la va salvar, perquè se li va rebentar i li va sortir tota la porqueria que se li havia acumulat per la infecció.

Van ser sis anys perduts per l’Amparo, allà a banda de resar no feien res més, no van aprendre ni a llegir, ni a escriure, ni a cosir, res de res, aquesta és una de les coses que no els hi pot perdonar. Això sí, resar ho feien a tot hora, i ella, com que no sabia resar, però havia de moure els llavis per a què no la castiguessin, anava dient “papa, mama, papa, mama…” Perquè els càstigs eren habituals, en especial mentre la directora va ser sor Virgínia, una dona molt dura; el dia que va marxar, les monges i les nenes van fer un berenar per celebrar-ho.

Un dels motius pels que va rebre més càstigs va ser per fer-se pipí al llit, els orinals es passaven cada quatre hores i, mentrestant, havien d’aguantar-se. S’ha de tenir en compte que eren nenes petites que estaven malaltes, però aquestes eren les normes i no es trencaven per res ni per ningú. Un dels cops que van anar els seus pares a visitar-la, el seu pare va adonar-se que tenia ganes de fer pipí, la seva mare va anar al lavabo a buscar l’orinal i es va trobar amb la sorpresa que estaven tancats. Quan li van demanar a la monja, aquesta els hi va contestar que s’aguantés, que si les altres nenes podien fer-ho, ella també. El seu pare es va discutir amb la superiora, però  havia d’anar amb compte, perquè com que acabava de sortir de la presó, amb qualsevol denúncia hi podia tornar. Ella estava marcada, era la “rojilla” com el seu pare.

Altres cops, l’havien portat a dalt el terrat a una cambra on guardaven les gàbies, uns aparells de ferro que els hi posaven perquè els llençols no els hi toquessin el mal, i la deixaven allà tancada. I coses pitjors, com tancar-la amb una nena morta. Avui encara recorda el fred i l’olor d’aquella habitació, quan va anar la monja a buscar-la li va fer tocar la nena i li va dir, “¿esta fría? pues más fría te vas a quedar si vuelves a mearte.”

Però la castigaven per molts altres motius, per parlar massa fort, quan li trobaven pa sec que no s’havia menjat, etc. El menjar no era gaire bo, l’Amparo ho disculpa perquè pensa que a fora tampoc hi havia massa recursos, menjaven moltes sopes de pa, però el pa era molt dolent i ella tenia poca gana, així que l’amagava on podia, fins i tot dins el folre dels llibres que li portava la seva mare.

Les visites de la família eren cada quinze dies, i si per alguna raó no podien anar-hi aquella setmana, s’havien d’esperar quinze dies més, una eternitat per a l’Amparo. Fins i tot quan va estar tan greu, la seva mare va demanar per veure-la  i li van dir que portés un ram de flors ben maco a la directora i ja veurien si podia passar. La seva mare en va portar més d’un, en uns moments que amb prou feines li arribava per menjar, però no va poder veure-la cap cop. El dia de la comunió va ser especial, encara que al principi va pensar que no la podria fer, la seva mare havia de portar-li el vestit que li havia deixat una veïna, però s’acostava l’hora i la seva mare no arribava, finalment, les monges li van deixar un vestit d’una altra nena i la va poder fer. També li van haver de deixar la roba d’una nena morta per poder sortir, quan ja li van donar l’alta, perquè no tenia roba després de sis anys a l’Hospital portant només camises de dormir.

Sortir d’aquelles parets va ser un motiu d’alegria, però també de tristesa al pensar en les companyes que hi quedaven. A fora tot era estrany per a l’Amparo, les cases li semblaven petites i fosques, i tothom parlava massa alt. Quan va veure un gos pel carrer es va espantar, no n’havia vist mai cap, durant la guerra i els primers anys de postguerra no es veien gossos ni gats. Les dificultats no van acabar quan va sortir de l’Hospital, la vida en família que tant havia somiat no va ser el que esperava, el pare absent i la mare que no va respondre a les necessitats d’afecte d’una nena que n’estava molt mancada. Les diferències amb el seu germà aviat es van fer evidents.  Va descobrir que, com a dona, no ho tindria fàcil. Mentre el seu germà, el noi, tenia totes les facilitats per estudiar, ella havia d’ajudar a casa, si volia aprendre ho havia de fer pel seu compte, robant-li hores al descans. Es va convertir en una autodidacta.

Els problemes econòmics familiars seguien i havia d’anar amb la seva mare i el seu germà, a recollir el que els hi podien donar al bar d’uns amics, que feien menjars pels treballadors del moll. L’Amparo passava molta vergonya, però si no hi anaven no menjaven. El seu pare estava embarcat i quan tornava els hi portava llaunes de llet i menjar de la seva ració que els hi havia guardat, aquell dia era una festa. Per ajudar a casa, es va posar a treballar de seguida, acompanyant a la seva mare a fer feines primer i, després, en un taller de baralles de cartes. Va passar per diferents feines fins que va entrar a un taller de costura on va aprendre a cosir i, important per ella, a parlar en català.

Als disset anys l’Amparo es va fer militant de les JOC (Joventut Obrera Catòlica), era la seva manera de lluitar contra l’explotació de la classe obrera. Aleshores, va entrar a treballar a Radio y Televisión Iberia, en una cadena de muntatge, on va demostrar la seva força com militant i va aconseguir que s’acceptessin les seves reclamacions i milloressin les condicions de treball de totes les companyes. Però els nervis i la tensió acumulades van afectar la seva salut. A resultes d’una caiguda d’aquells dies, va estar molt greu, a punt de perdre un ronyó. Mai oblidarà els anys de lluita i els companys empresonats i represaliats. Però també hi van haver moments bons, organitzaven excursions i sortides setmanals, hi havia molta companyonia entre ells, sempre s’ajudaven els uns als altres.

Des del moment que va conèixer al Joaquim i es van casar, va trobar la felicitat que se li havia negat durant tants anys. Com li agradava dir a l’Amparo, “el Joaquim és el company, el pare, la mare, el germà, tot, tot està en ell.” No van poder tenir fills, però es van tenir l’un a l’altre, rodejats d’animals que els hi donaven companyia i afecte, com un lloro, semblant al que la seva mare li va fer vendre quan era joveneta.

L’Amparo era una nena sensible, que no podia veure patir al proïsme, i sempre estava disposada a compartir el poc que tenia. Aquella nena va esdevenir una persona que es rebel·lava davant les injustícies, ella i el Joaquim, van continuar lluitant pel que creien just, els diaris de Reus en són testimoni. Era una dona lluitadora i forta, però alhora tendra i plena d’afecte, que estimava i era estimada. Ens va deixar l’octubre del 2017.

Va donar el seu testimoniatge oral en la recerca històrica sobre les nenes i nens que van estar als centres tutelars i benèfics del període franquista realitzat per les historiadores que porten a terme la investigació, i va prestar la seva veu i imatge en l’edició del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006), elaborat amb l’ajut econòmic del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.