Encarnació Hernández Clotet

Encarnació Hernández Clotet va néixer a la Casa de Maternitat de Barcelona el 12 de febrer de 1948. Durant vuit anys va ser una nena feliç, però un dia la seva mare va marxar i es va veure allunyada del seu germà i del que creia era el seu pare. L’Encarnació va anar a viure a Lleida amb la seva àvia materna, a la que veia per primer cop. Al seu avi, Ramon Clotet i Pla, només el veia de tant en tant, perquè “estava fent pantanos”, en un camp de càstig, va ser represaliat per ser policia de Companys en temps de la República. Durant aquests anys anava a escola i vivia amb l’esperança de poder anar a reunir-se amb la seva mare, però mai va aconseguir tenir tots els papers per poder-ho fer.

El dia que va fer onze anys, amb la promesa de que allà estaria molt bé i podria estudiar, la van internar en un centre de la Junta Provincial de Protecció de Menors, era una casa de les Reverendas Religiosas Hijas de San José, del carrer Acadèmia, 18 de Lleida. De cop, l’Encarnació ho va perdre tot, ara ja no tenia ni nom, només era un número, el noventa. I d’estudiar, ben poc, només va aprendre a brodar, això sí que ho havien de fer perfecte. Totes les núvies encarregaven l’aixovar a les monges josefines, però no sabien l’esforç que representava per aquelles nenes, que havien d’estar pendents de tot, de no equivocar-se en els punts, de no punxar-se i tacar la roba… i mentrestant resar el rosari i les jaculatòries sense distreure’s. Si es distreien, clatellot!

En el col·legi hi vivien unes noranta nenes internes, repartides entre les de pagament i les de la Protecció. La vida era similar per a totes, el menjar era igual d’escàs i  dolent, arròs corcat, farinetes… Però les de pagament el podien complementar amb el que els hi havia portat la família i dormien a part en una habitació millor. L’Encarnació no tenia paquets, i poques visites familiars. Només un cop va veure els seus avis en tot el temps que va estar interna. El seu avi havia anat altres cops a veure-la però no li ho van permetre, com tampoc a ella li van permetre anar a Caracas amb la seva mare. Ni tan sols podien tenir amigues, les monges evitaven que hi hagués companyonia entre les nenes, cada quinze dies els feien traslladar el matalàs a un altre llit, així no feien amistats, que podien ser pecaminoses.

Els càstigs eren habituals, L’Encarnació en va patir de tot tipus, des de la humiliació de fer-li posar el llençol pixat i dormir a dalt a les golfes, on els hi passaven els ratolins per sobre, fins a haver de rentar les compreses de les monges, que guardaven en un sac les de tota la setmana, i si vomitava de la mala olor, encara li deien “mira la señorita, pues la semana que viene vuelves”. També era habitual fer-les agenollar amb les mans a l’esquena, davant de la monja que els hi anava clavant mastegots mentre la classe comptava 1, 2, 3… Com a premi a les que s’havien portat millor les posaven al quadro d’honor i les feien filles de Maria, però això també estava vedat per a l’Encarnació.

La vida era espartana, la roba i les sabates passava de les més grans a les més petites, fins hi tot la roba interior i les mitges, així que havien d’anar amb compte al repassar la roba, si portaven algun forat eren castigades. Elles també havien de fer les feines de la casa, ajudar a la cuina, fregar el terra amb un fregall d’espart… A l’hivern quan els hi tocava rentar la roba, havien de trencar el gel per poder-la posar en remull. Hi havia una dona gran que se ocupava dels animals: porcs, conills, gallines i les nenes l’ajudaven. Aquesta dona es va posar malalta i l’Encarnació va ser l’encarregada de cuidar-la fins que es va morir, sense que la visités mai un metge. Ella només el va veure una vegada quan va tenir una infecció contagiosa, amb molta febre i la van portar a la infermeria, aleshores la va visitar el metge. Normalment, la germana Nieves era la que s’encarregava de la infermeria i de posar les vacunes. També era la que els hi feia posar sotal a les que havien agafat polls. No s’escapava ningú, ni les de pagament, del sotal i la tovallola, per sort l’Encarnació no en va agafar mai.

La religió era omnipresent en tot i a tota hora. Tot es feia resant, tot era pecat “¡antes morir que pecar!”, els hi deien,  i la puresa de la dona, que havia d’arribar verge al matrimoni. La germana Josefa, els diumenges que plovia, els hi explicava vides de sants o històries de la Guerra Civil, a Lleida els rojos havien fet màrtirs a dues monges de la congregació. L’Encarnació se sentia culpable de què el seu avi fos un “rojo”. La por i l’angoixa formaven part del dia a dia entre les parets del col·legi.

Quan tenia setze anys li van dir que aniria a estudiar delineació a una escola de Madrid, ella estava contenta, perquè sempre li havia agradat molt estudiar i dibuixar. Arribat el dia, una dona va venir a buscar-la per portar-la al nou col·legi, després va saber que era una “policia”, una visitadora de la Junta de Protecció de Menors i que on la traslladaven era a un centre del Patronato de Protección a la Mujer, l’Escuela Femenina de San Fernando d’Alcalà d’Henares. Mai ha sabut el per què d’aquest trasllat, perquè el més habitual era que en aquesta edat, que ja podien treballar, tornessin amb la família.

Només arribar va tenir un ensurt quan va llegir la inscripció de la làpida de marbre que hi havia a l’entrada del centre: “Contra la protección, la trata de blancas… Franco inaugura este hogar para mujeres descarriadas…”. Sí, era un centre de reclusió, però malgrat tot per a l’Encarnació el temps que hi va passar van ser els cinc anys millors de la seva vida.

La primera sorpresa va ser quan va entrar i va veure les noies que sortien de la dutxa amb el cabell llarg i la camisa de dormir que se’ls hi marcaven els pits. D’on ella venia, només entrar els hi tallaven el cabell i els hi feien pentinar amb una cinta i ben aplanat, perquè el dimoni s’enreda en els cabells, i a les que tenien pit els hi feien posar un “corpiño” que els hi aplanava, perquè no se’ls hi notessin. L’endemà van seguir les sorpreses quan li van donar roba i la van enviar a la dutxa, “no és un pecat això?”, es preguntava l’Encarnació, en els cinc anys que havia estat a Lleida no s’havia dutxat cap cop.

La mare Gloria va veure que era molt innocent i la va agafar sota la seva protecció, la va posar a l’oficina a omplir les fitxes de les internes i la va fer estudiar Batxillerat. A l’estiu la portava amb ella, anaven vuit o nou noies i van recorre tota Espanya. Això sí, va treballar de valent en una cadena, amb màquines industrials, fent roba per a l’exèrcit. Després van treballar fent bosses de plàstic, peces de cortina, etc. També va fer de mestre, com que havia estudiat donava classe a les altres internes.

El centre era molt vell i estava tot apuntalat, era un pavelló de caça de Felip V, però van fer una part nova amb piscina, dormitoris individuals, els tallers, les classes. Que era com sortir del segle XIX i passar al XX de cop, explica l’Encarnació. Cada dia després de dinar podien banyar-se una estona a la piscina abans d’anar a treballar. També rebien diners, en forma de tiquets, pel treball, i podien comprar-se coses al supermercat que tenien, colònia, tabac, el que volguessin. El menjar tampoc tenia comparació amb el del col·legi de Lleida, aquí menjaven com a casa i si algun cop no estava en condicions ho tornaven a la cuina, s’havia acabat passar gana i els llençols no només es canviaven un cop cada dos o tres mesos, aquí cada setmana eren nets.

A l’Escuela el tracte era igual per a totes, fos quin fos el motiu pel que estava internada cadascuna. Hi havia molta rectitud i s’havien de complir les normes, qui no ho feia anava una setmana al chiscon, una mena de cel·la d’aïllament, amb una llitera i un cubell per a les necessitats. Però per a l’Encarnació no representava cap problema seguir les normes, ni li molestava la rectitud del centre, acostumada com estava a la rigidesa del col·legi de Lleida.

Als vint-i-un anys, quan ja finalment podia marxar, la mare Gloria li va oferir quedar-se com a mestre al centre, però com ella diu, necessitava viure la vida, conèixer gent, tenir amistats, ser una persona normal, i va preferir venir a Barcelona, buscar el seu padrastre i intentar formar una família.

La vida de l’Encarnació està marcada pels anys passats internada, especialment els que va passar a Lleida, que ho compara amb la història d’Oliver Twist, per l’aïllament, la repressió, la por, el menyspreu i els maltractaments que va patir. Creu que no ha tingut sort a la vida i que és conseqüència de la infància que va tenir. Perquè la seva manera de pensar, la manera de veure les coses que li havien inculcat, la va marcar molt. Sempre amb aquella por… Però en realitat l’Encarnació és una dona forta, lluitadora, que té al seu costat gent que l’estima.