Lidia Pallás Esforzado

Lidia Pallás Esforzado va néixer a El Grado (Osca), l’any 1935. Va entrar al Colegio de las Hermanas Carmelitas Teresas de San José, situat a Gràcia, al carrer de Verntallat, molt proper al carrer Providència, a Barcelona. Tenia uns 8 o 9 anys (1943 o 1944). No s’hi va estar gaire, un any i mig aproximadament. De tots els nostres testimonis és la persona que menys temps va estar internada, encara que aquest període va ser més que suficient perquè a la Lidia li quedés l’experiència marcada en la memòria per sempre.

No obstant això, aquest tema no l’ha explicat a fons fins ara fa poc. Ni tan sols a la seva família. Ella no vol carregar als seus, marit i fills, amb patiments. No vol ser d’aquelles persones que sempre s’estan queixant d’una cosa o una altra. Però la seva filla Rebeca, arran dels seus estudis, va haver de fer un treball per a una de les assignatures i li va preguntar a la mare sobre la seva infància. Al principi Lidia no volia explicar-li gaires detalls però la insistència de la filla va provocar que al final ho fes. I, més tard, Rebeca va conèixer la nostra recerca i es va convertir en el fil conductor que ens va posar en contacte amb la seva mare. L’entrevista la vam portar a terme al seu domicili una calorosa tarda d’estiu. Lidia va respondre clara i ràpida a les nostres preguntes. El seu testimoni ens és valuós perquè és molt important comptar amb vivències de diferents institucions i contrastar-les i observar que, en general, hi ha molts punts en comú en la majoria d’experiències viscudes encara que els centres siguin molt diversos.

En la nostra recerca hem anat veient que l’entrada de criatures en aquest tipus de centre era molt habitual en plena postguerra espanyola, tant si eren orfes com si tenien família. Va ser una època de gran precarietat econòmica, resultat de la guerra i a causa del sistema econòmic autàrquic instaurat pel nou govern franquista. Aquesta situació es va agreujar encara més perquè el món estava immers en una gran conflagració bèl·lica, la Segona Guerra Mundial. Així és com una gran part de la població espanyola patia fam, fred, malalties… També, va ser una època de persecucions i represàlies polítiques, marcada per la imposició d’unes regles morals extremes imposades per l’Església catòlica. En aquestes circumstàncies a moltes famílies els van retirar els fills forçosament o bé, com no podien atendre com calia els seus fills, per iniciativa pròpia o aconsellades per algú, acabaven ingressant-los en algun centre de protecció o beneficència.

I aquest va ser el motiu pel qual la nostra protagonista anés a parar al Colegio de las Hermanas Carmelitas Teresas de San José, per la situació de penúria en la que vivia la família. El seu pare havia mort a l’Hospital Militar de Barcelona. Era soldat republicà. Quan va morir ella era molt petita. La mare, un germà i ella van traslladar-se a Barcelona. La vídua, molt jove, es dedicava a netejar cases i el germà, 7 anys més gran que la Lidia, feia alguna feineta, però tot això no donava prou diners per poder menjar els tres, ni per poder pagar el lloguer d’una habitació rellogada i van acabar al carrer. Recorda que una nit van dormir al ras, a la plaça de Catalunya.

Una de les senyores a qui la mare netejava la casa, li va dir: «yo puedo hacer que su hija vaya a un colegio donde recibirá educación y tal, tal, tal, y no tiene que preocuparse, yo se lo pago». I, d’aquesta manera, va entrar al centre del carrer Verntallat.

Només entrar a l’edifici ja va ser un impacte negatiu per a ella. Aquell convent tan gran, aquella fredor… A l’acomiadar-se de la mare només plorava i plorava. Les monges, en lloc de consolar-la, encara reien i li deien «venga, llorona, que no pasa nada!» I les altres nenes, també reien dels seus plors. Un començament desastrós!

El col·legi tenia places per a nenes riques i per a nenes pobres. Naturalment, ella es trobava entre les pobres encara que aquella senyora pagués alguna cosa. Les monges marcaven les diferències, en el tracte, en el menjar… Per exemple, en el menjador. Hi havia taules de marbre per a totes, però sempre seien separades, segons la categoria en la qual estiguessin classificades. De tant en tant, les visitava un capellà i dinava amb les riques. Les nenes vivien la separació i diferenciació com una cosa normal.

Passaven molta gana. Fam, diu la Lidia. Quan rebien visites, possiblement un cop al mes, totes les nenes les rebien en una sala molt gran, sempre vigilades per una monja que es passejava amunt i avall, controlant. No deixaven que el familiar els portés cap cosa de menjar. Estava prohibit. Ella recorda com la seva mare li portava algun pastís o caramel. Quan era un pastís, la mare el tapava, dissimulant, perquè no el veiés la monja. Encara no entén perquè no els podien donar aquest petit gust el qual més que un gust era una necessitat ja que les monges no donaven massa de menjar. Aquesta situació era molt cruel, perquè a les nenes riques sí que els portaven paquets amb aliments que podien menjar quan els familiars havien marxat. En el recreo, per exemple, menjaven una poma i moltes nenes pobres esperaven a què deixessin les restes, com la pell, per menjar-se-les elles.

També menjaven flors. En el col·legi hi havia un pati enjardinat i recorda que, durant el recreo, un dels jocs consistia en buscar flors per menjar, un tipus de flors que les nomenaven conejitos. També agafaven alguna pedra per partir les closques de les avellanes que els donaven per berenar. Les nenes formaven una cua llarga, llarga, i la monja anava repartint «sis avellanes i un trosset de pa», relata Lidia. Ara que, si estaves castigada, no et tocava: «No, tu no! Tu estás castigada. Fuera!». Un dels càstigs preferits de les monges consistia en deixar-les sense un àpat. Que el menjar fos prou escadusser i insuficient no es tenia en compte.

La Lidia no sap exactament quin era el menjar que els donaven a les altres nenes, les riques, encara que sí sap que era diferent al d’elles. Tampoc en què consistia el primer plat.  Però sí que li ha quedat gravat en la memòria el segon plat. Encara li fa fàstic! Els donaven, molt sovint,  cansalada, però no de la que es posa a l’escudella, sinó uns trossos amb molt de greix i, a més a més, crua. A ella li venien ganes de vomitar. Des de llavors que no ha pogut menjar-ne mai. «I com queden les coses gravades, eh? Sembla mentida, eh?», reflexiona Lidia. No recorda altres àpats. L’esmorzar creu que era com el berenar. De prendre llet no en té consciència.

Un altre càstig consistia en copejar-les amb una corretja. L’hàbit de les monges era morat (com el de Sant Josep) i portava un cinturó, part del qual penjava una mena de corretja. Amb aquesta part «els hi “fomien”, però bé, eh?», diu Lidia. Era de pell. A ella no la van arribar a pegar mai, encara que sí va rebre altres càstigs, i això que ella considera que era una nena molt dòcil, que no era una nena dolenta o entremaliada. La seva mare sempre li ho havia dit. Però clar, qualsevol cosa que fes, encara que no fos important, ja era motiu de càstig. Com passava en altres centres, el fet de fer-se pipí al llit també era castigat i havien de dormir amb el mateix llençol pixat.

Els dormitoris eren sales molt llargues. Els llits estaven disposats en filera, a banda i banda. Cadascuna tenia el seu, no el compartien. I a cada certs metres hi havia un orinal, conegut amb el nom de el perico. Per posar la roba que portaven només tenien cadires. En el mateix dormitori havia una habitació petita on dormia una monja sense que elles la poguessin veure. La seva funció devia ser la de vigilar. En molts centres, tant seglars com religiosos, solien fer-ho. Organitzaven a l’estil caserna militar, sempre formant, fent cues. Per exemple, abans d’anar a dormir i al llevar-se les formaven en fileres per anar al wàter.

Les monges vivien en una zona que les nenes coneixien “de clausura”, espai al que elles no podien accedir-hi. Aquest fet encara els estimulava més la curiositat per saber què hi havia i com era aquella zona, però tenien prohibit traspassar aquelles portes. Ella només recorda haver vist monges, mai personal seglar. «Sempre monges, sempre monges. I el capellà», afirma Lidia.

Les nenes també anaven uniformades. Tenien dos vestits. A l’hivern els donaven un jersei vellet, al menys així era el que li va tocar a ella. No recorda cap abric. La Lidia no té fotografies de l’època del col·legi i li ensenyem una procedent d’un arxiu, en la qual hi ha un grup de nenes i adolescents al pati del centre. Reconeix el tipus de vestit, és a dir, l’uniforme. Només troba a faltar un llacet que les nenes portaven al coll, creu que de color morat, però de la resta ens assegura, categòrica, que l’uniforme que ella portava era com aquells, un vestit fosc (pel que veiem a la foto, podia ser negre, marró o blau marí), llarg fins a mitja cama i cordat a l’esquena; tavellat pel davant, amb un cinturó molt prim fet de la roba del vestit i, a partir de la cintura, les tavelles obertes àmpliament; de màniga llarga acabada amb un arrissat lleuger i recollida  amb un voraviu, a manera de petit puny, de la mateixa roba. Del vestit sobresurt un coll blanc de tipus peter pan o bebè, el qual per l’aparença sembla emmidonat, tant si és postís com si no. El vestit es complementa amb unes sabates d’estil masculí (conegudes com de tipus oxford o anglès), tancades amb cordons, i uns mitjons blancs de mitja canya.

Matinaven molt, però a ella aquest fet no li afectava. El tracte que rebia, sí que li afectava. La vida diària consistia en anar a classe, la qual ella recorda molt, molt plena de nenes. No ho pot precisar, però li ha quedat la sensació de què tocaven les matèries molt per sobre, fent coses molt senzilles, entre elles, practicar cal·ligrafia. Encara que és una cosa molt rara en un col·legi de monges, a ella no li van ensenyar a cosir ni brodar. Precisament es va trobar amb un problema que, si no hagués estat per la por, no hauria tingut cap importància i, segurament, ni se’n recordaria. Resulta que un dia se li va trencar la goma de les calcetes. «Jo no sé, jo no sé què faré ara, ni a qui ho tinc de dir», es preguntava la Lidia, I en aquesta situació, no sap com, li va arribar a les mans un imperdible, així que se’l va col·locar per ajustar les calcetes. Però clar, l’imperdible va acabar per anar fent un forat a les calces. Un dia, una monja, ben tibada, la crida: «señorita Lidia, venga a ropería!». Allà era on cosien i repassaven la roba les monges. Només arribar, sense que li diguessin una sola paraula, li van clavar dues bufetades. Per haver-se posat l’imperdible i perquè aquest li havia foradat la roba, li van dir. O sigui, l’educació es basava en ensenyar a base de cops. Les paraules no servien per fer raonar i educar, només per despreciar-les, insultar-les o donar ordres. «Jo crec, ara quan ho penso, jo crec que era gent dolenta, eh. Jo crec que era gent dolenta. Perquè càstigs així… i un ambient tan desastrós…», opina Lidia.

També és estrany que no els fessin fer tasques domèstiques, com a mínim fer-se el llit. La Lidia ens diu que no, que al matí anaven a classe, després dinaven i tenien una estona de recreo i tornaven a classe per llegir i poca cosa més. Arribava l’hora de sopar i després ja anaven a dormir. Resar sí, això sí que ho feien, i molt. Cada dia li tocava a una nena passar el rosari. A missa, li sembla, que hi anaven tots els dies. Si més no, hi anaven molt sovint. El col·legi tenia una capella –encara ara existeix-  Resar formava part de la rutina diària. Anaven a missa però no té present que les fessin anar a confessar, ni que els parlessin sobre el que era pecat, potser perquè eren molt petites. És possible que a les més grans sí. Allà dins, ella no va haver de fer la comunió perquè l’havia fet  tot just abans d’entrar-hi.

Si estaven malaltes els donaven algun remei però no veien el metge. La nena que estava malalta es quedava al llit, sola en aquell enorme dormitori i una monja, de tant en tant, li portava una tassa amb alguna cosa. Ella recorda una nena que havia  vomitat i li van donar una tassa d’infusió d’herbes.

No tenien joguines. Jugaven a empaitar-se. Recorda molt vagament una sortida fora del centre, però no li ha quedat cap record específic. «Hagués sigut un record maco aquest, no? Però és que no tinc records macos d’allà dintre», es lamenta Lidia. La visita de la mare podria ser un record bonic però aquest aspecte també li era traumàtic perquè si bé durant una estona era feliç per ser tractada amb amor, després, quan arribava l’hora de l’acomiadament, era tristíssim ja que ella es feia un fart de plorar i les monges l’esbroncaven dient-li: «venga llorona, que no sé cuantos, ni que aquí estuvieras tan mal!» I Lídia afirma: «Y sí que estaba mal!» Creu que el més correcte hauria estat consolar-la fent-li algun comentari com «bueno Lidia, estás un tiempo y ya te irás a casa com mamá». Doncs no, «sempre la fredor, sempre la por». Pensa que aquesta repressió dels sentiments era com una mena de disciplina, una cosa que calia aprendre, però ella no ho aconseguia, per això «no podia estar allà, per mi era superior a la meva sensibilitat i a com jo era». Durant les visites ella li explicava a la mare que no estava bé allà dins. I la mare ho devia notar clarament perquè al final va decidir treure-la del col·legi.

Ella va tenir sort i va poder marxar d’aquell lloc. «Vam passar necessitats tots junts, però jo crec que les passàvem millor al costat de la mare o de la persona que vols». Ho té molt clar perquè ens ho repeteix vàries vegades. Per bé que s’hi pogués estar al col·legi –que no era el cas- ella preferia passar privacions al costat de la mare i el seu germà.

Encara ara, quan vol entendre el perquè d’aquella crueltat, li costa trobar respostes, i no li serveix d’explicació el fet de què eren moltes nenes a vigilar i havien de ser molt estrictes per a què no se’ls descontrolés la situació. La Lidia creu que hi ha altres mètodes,  que no cal que siguin tan agressius, i desitja que els centres actuals no tinguin cap semblança a aquells perquè «allò era una vida molt trista, molt, molt».