Mercè Torres Fuentes

La Mercè Torres Fuentes va néixer a Vilanova de Bellpuig, província de Lleida el 24 de setembre de 1952. Al poble, la vida era molt dura i amb poc futur, per això quan ella tenia tres o quatre anys el seu pare va agafar a tota la família, avis i oncles inclosos i van venir a Barcelona. Quan van arribar, com no tenien on viure, la seva mare que era filla de Barcelona, va anar a casa dels seus antics “senyorets” i aquests, li van oferir un pis que tenien buit a canvi que ella tornés a treballar de minyona per a ells. El seu pare era molt treballador, treballava dia i nit, va trobar feina de seguida a l’Hospital Clínic i també feia de barber.

Uns anys més tard, la família de la Mercè estava instal·lada en un pis del carrer Daoiz i Velarde, a Sants. Ella anava a un col·legi privat, l’Acadèmia del Sagrat Cor, perquè a l’escola de l’Ajuntament li van dir al seu pare que “aquesta nena promet molt…” Tot  anava bé, però l’1 de setembre de 1960, la vida de la Mercè va fer un gir de 180º. Encara que la seva família no ho necessitava econòmicament, el seu pare, segurament perquè ja hi eren dos de les seves cosines i ho devia trobar natural, va decidir portar a ella i al seu germà gran a la Casa de la Misericòrdia.

L’any 1581, el sacerdot i catedràtic de la Universitat de Barcelona, Diego Pérez de Valdivia, va fundar la Casa de la Misericòrdia per auxiliar les persones necessitades de la ciutat. El 1684, el Consell de Cent va acordar que la seva dedicació es concretés en l’acolliment de “donzelles necessitades d’empara”. Des d’aleshores ha dut a terme una tasca assistencial. El 1984 es va constituir la Fundació Casa de la Misericòrdia.

Aquell dia van anar al despatx de mossèn Malaquies, que era el capellà de la Casa [es refereix al sacerdot Malaquías Zayas Cuerpo (Sòria 1918 – Barcelona 2011), prior de la Casa de la Misericòrdia, canonge de la Catedral de Barcelona i president del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona durant 1975-1993], ell va parlar amb els seus pares i els hi va dir que el noi, millor no l’entressin, però la nena podia quedar-se, i la Mercè ja no va sortir, del despatx va passar a la Casa de la Misericòrdia. “Vaig entrar mentre ell marxava amb el meus pares” recorda, però pensa que va ser una sort per a la seva mare no perdre els dos fills de cop. La seva mare patia molt per ella i quasi va perdre la salut de pena i enyorança. “La vida a la Casa de la Misericòrdia era molt trista, molt trista… perquè no eres res” diu la Mercè “Allà et posaven una llet plena de grumolls, allà la sopa tenia gusanitos i es ficaven entre les dents” continua explicant. La Casa la formaven varis edificis separats per grans patis, que “feia una por tremenda” travessar-los sola, perquè les passes ressonaven sobre les pedres.

Un cop a dins li van donar un número, el 61, com a la resta de nenes internes, era el que les identificava. La vida de les nenes estava completament organitzada, s’aixecaven a les cinc del matí i després de passar pel “peinador” anaven a missa. Després esmorzaven, la llet amb grumolls i una llesca prima de pa de pagès amb una miqueta de xocolata, en acabar feien la feina de la casa que els hi toqués, eren els “oficios”, que es repartien en funció de com creien que eres. A les nou en punt anaven a classe, les monges eren les que feien de mestres però tenien poca formació, alguna fins i tot llegia amb dificultat o s’adormia a mitja classe. No va ser fins després del Concili [Concili Vaticà II, 1962-1965], que van arribar sor Marina i sor Basilisa, que ja tenien carrera. Les classes duraven fins que tocava l’àngelus a les dotze en punt i anaven a dinar. El menjar era de molt mala qualitat, generalment estava corcat, tenia “gusanitos” també els hi donaven anxoves, que a la Mercè no li agradaven i les guardava a la butxaca o al calaix, perquè no podien deixar res al plat. Quan va sortir, va demanar a la seva mare que li fes “acelgas”, perquè “si elles [les monges] s’ho menjaven era un menjar bo”. Després hi havia una estona de pati i a l’aula de costura, allà es feien la roba interior, les calces, els visos, i un dia a la setmana s’ocupaven de sargir la seva roba, que cadascuna tenia marcada a punt de creu amb el seu número. També cosien la roba de les monges. A mitja tarda berenaven al pati, un tros de pa amb una mica de melmelada o xocolata, o les taronges macades que els hi enviaven del Born, que com que tenien gana se les menjaven encara que estiguessin mig desfetes. Acabat el berenar anaven a estudiar fins a les set del vespre, que sopaven i a les nou ja eren al llit per dormir.

Aquesta rutina només es trencava per anar a veure la Passió, a Olesa, a Cervera i al Metropolitano, aquesta la feien els treballadors del metro al local que tenien al carrer Badal, a Sants. A l’estiu podien anar uns dies a casa, tornaven el 24 de setembre i ja no tenien cap més festa fins el 15 de desembre que anaven pallassos i els hi donaven una coca-cola  en ampolla de vidre. Per Nadal també podien passar uns dies amb la família, sortien després de la Missa del Gall i no tornaven fins la vigília de Reis al matí. La Mercè recorda el dia de Reis, “llavors corries, entraves al menjador i veies tooot de joguines a sobre la taula” aquestes joguines sempre eren el mateix, una piloteta, un ninet de plàstic, una llibreta, un llapis i una goma, una pinta… Però això no era igual per a tothom, les nebodes de les monges que s’estaven a la Casa, sí que rebien regals bonics, que eren l’enveja de la resta de nenes. La família tenia visita  aquest dia i els hi portaven els reis, podien quedar-se amb una cosa, però preferien no quedar-se res, no fos cas que algú els ho prengués.

L’uniforme, era una bata de niló a quadrets blanc i rosa i blanc i blau, tenien dues bates per passar la setmana, un viso, un parell de mitjons, unes calces, i a l’hivern una samarreta afelpada i una rebeca que li feia la seva mare, passaven molt fred. L’únic extra eren els tres “paños” de tovallola que els hi donava sor Ángela, quan tenien la menstruació. El diumenge cadascuna agafava els seus i se’ls rentava. La Mercè encara sent l’olor que feien. Encara que elles tampoc devien fer gaire bona olor, ja que només es dutxaven i es rentaven el cap dos cops a l’any, per Setmana Santa i per Nadal.

A la Casa de la Maternitat hi havia internades més de cent nenes i la portaven vuit monges, però les que s’ocupaven de les nenes eren tres, sor Ángela, sor Eduvigis i sor Rosalía, la pitjor de totes era sor Ángela, ella li va pegar una pallissa a la Mercè que li va fer perdre audició en una de les orelles. A partir d’aquell moment li va fer la vida impossible. Els càstigs eren habituals, acostumaven a ser “de rodillas, brazos en cruz” i les que es feien pipi al llit havien de portar el llençol embolicat al cap fins que se’ls hi eixugués. Així les feien avergonyir. Allà, quan una nena es posava malalta, la deixaven al llit tot el dia, sense menjar i sense que ningú mirés com estava. Al cap d’uns dies o es curava o… La Mercè va estar malalta i fins que no van veure que era greu no van avisar el metge. Un cop, una de les nenes que de petita havia tingut la polio, va començar amb tos, un dia i un altre, amb més tos cada cop, fins que es va morir, i la van haver de vetllar tota la nit, amb la nena al taüt i els ciris il·luminant la capella que semblava immensa.

La Mercè va entrar a la Casa de la Misericòrdia amb vuit anys i en va sortir amb setze, va passar vuit anys entre aquelles parets, una eternitat per a una nena, ella es pensava que no ho resistiria, però ho va resistir i quan va sortir, va descobrir que era molt forta i que el món era meravellós. Va recuperar a la seva mare, que havia enyorat tant i la vida familiar. Per a ella, és un goig haver pogut cuidar de la seva mare fins al final. Avui, tot i que no oblida aquells anys foscos, és una dona feliç, té un marit i una filla que l’adoren, s’ocupa del seu pare i sempre està envoltada de gent que l’estima…

“Doncs mira, la vida a la Casa de la Misericòrdia era molt trista, molt trista, molt trista, perquè no eres res. La veritat, em costa parlar d’això [la veu se li nua a la gola]. Jo trobava molt a faltar a la meva mare [la Mercè plora, però amb la veu nuada segueix explicant]. Recordo que la meva mare el dia que vaig marxar em va donar un ninet petit així [assenyala amb les mans la mida] i la meva mare sabia fer molt ganxet i me’l va posar amb una caputxeta. I jo quan vaig entrar me’l vaig deixar al damunt del banc. Quan vaig sortir al pati vaig anar corrent a buscar el ninet però ja una nena molt gran s’havia sentat a sobre i me l’havia esclafat. Llavors jo que tenia de la meva mare… [no se li entén la frase perquè plora amb més força]. Allà et posaven una llet plena de grums, allà la sopa tenia gusanitos i es ficaven entre les dents.”

“Una vegada no sé què em va passar. Mira encara se’m veuen les marques. Pues aquí no sé què va passar, van sortir tot de grans plens de pus que em feien un mal… Allò devien ser furóncols. Se’m va posar aquest braç molt malalt. I jo anava a sor Ángela, li ensenyava i em deia “tu eres mala, no mereces que se te cure!” I no em curava. Febre i de tot! Fins que un dia el Dr. Muñoz va venir, que era un metge –suposo que era un metge– i em va cridar –devia pensar [la monja] aquesta nena se m’està escapant de les mans– i m’ho va buidar tot. Un dolor! M’ho va curar tot, em va posar una gasa i devia donar–li ordres a ella de què em curés i els dos o tres primers dies em va curar i després ja no. I allò se’m va tornar a posar… Em va anar marxant, marxant, perquè al final la naturalesa ho va curar, però vaig estar quasi tot un curs. I mira, encara tinc les marques després de tants anys. Primer eren molt grosses, eh? I després els penellons, mira les marques…”

“A la cuina hi havia una monja. Qui era la que havia a la cuina? Sor Marina que era gallega, també molt salada. Era bona dona. La cuina la feien elles i dos o tres nenes que eren les de cuina perquè allà tot eren “los oficios”. Perquè “tu que oficio tienes?” Vol dir que tu estaves a la capilla o estaves barriendo los patios –que se’t feien bombolles, eh?- És que, mira, de l’escombra [ens mostra un senyal] aquells patis eren molt grans. Havien quatre, grans com mançanes de Barcelona o més. Llavors, cada una tenia “los oficios”. Jo recordo que quan vaig entrar, com representa que era una enchufada amb sor Carmen, doncs jo feia la capilla i tres o quatre nenes més. I així anàvem repartides. Una al Patio de la Inmaculada, otra al Patio… No recordo el nom, però tots tenien noms de sants. Unes feien una classe, altres una altra classe, altres uns wàters d’una banda, als wàters de l’altra banda… I així anàvem fent les cent i pico nenes, en grups de quatre o cinc nenes –o tres– i això es deia “los oficios” i, per tant, un ofici era la cuina i, dins la cuina, fregar les peroles. Jo vaig fregar les peroles i les peroles eren així d’altes, és clar per cent i pico… Es fregaven amb terra. Jo em ficava a dins, descalça, perquè no arribava, com a l’hora de fer el llit no arribava.”

“A mi m’ha afectat molt en tots els sentits en cada moment de la meva vida. Jo només vaig estar set mesos o nou sense recordar–me del col·legi i era quan estava embarassada. Quan vaig estar embarassada no sé què va passar dins de mi que allò se’m va oblidar durant aquells mesos d’embaràs i després, quan vaig tindre la nena, com la meva filla només va dormir i menjar i era un preciós bebè, tres mesos.” […]

“Però després sí, en cada moment de la vida, sí, sí. Hi ha moments inclús que… depèn del que sents… I això que he tingut una gran ajuda amb el meu marit, però amb estranys encara hi parlaria, però a casa, a la meva filla li faria mal. I jo soc molt desmemoriada i aquestes coses no se m’obliden. “M’agradaria, sí. Inclús fins i tot tinc un sentiment de culpa també, de dir i perquè no ho deies? Si ho haguessis dit el teu pare no t’hagués tret. Perquè la meva mare em volia treure i a casa hi havia aquest cosí, el meu germà i la meva iaia que li deien “Anem–hi, anem–hi” tots tres”