Montserrat Font Gasca

Montserrat Font Gasca, va néixer a Barcelona, el 8 d’agost de 1945. L’Àfrica, la seva mare, era una dona valenta que, en els anys quaranta quan la societat estava sota les normes franquistes del nacionalcatolicisme respecte a les dones, va separar-se del seu marit, alcohòlic. El preu que va pagar va ser alt, sola i amb dues criatures petites, va haver de posar-se a treballar d’infermera i buscar un lloc on es fessin càrrec de les seves filles.

Gràcies a la seva afiliació a la Sección Femenina -havia estudiat infermeria durant la República i després amb la Sección Femenina-, va poder ingressar a la Montserrat i a la seva germana Maribel, tres anys i mig més gran, a un Hogar d’Auxilio Social. Concretament a la Torre Ametller de Cabrera on ella treballava.

Era l’any 1948 i la Montserrat tenia tres anys i mig, però a la Sección Femenina no els agradava que les mares estesin amb els seus fills, així que un any més tard, amb l’excusa que la Maribel ja era molt gran, les van traslladar a l’Hogar nº 1, El Pinar, una torre situada a la muntanya del Tibidabo de Barcelona, que avui encara existeix. La seva mare només va poder aconseguir que no separessin a les dues germanes, per aquest motiu la Montserrat va ser una de les nenes més petites d’El Pinar.

El que més ha marcat a la Montserrat de la seva estada a l’Auxilio Social és la falta d’afectivitat. La disciplina era el que marcava el dia a dia, “en fila, sin hablar, en silencio”. També recorda la por. L’”habitación de las pequeñas”, estava a dalt sota les punxes i era la més desemparada de totes. Tenia tres finestres per on es filtrava el vent. L’udol era especialment aterridor durant les nits de tempesta. Encara ara li fan por els llamps i trons.

El menjar era dolent i la sensació de gana persistent. Per enganyar-la mullaven amb una mica d’aigua la galeta de berenar, com si la suquessin en llet, així les atipava una mica més. No ha oblidat la carn de balena que els americans enviaven a Franco: «La carn de balena era horrorosa, jo tinc… és que feia una pudor, és que no us ho podeu imaginar… I un oli fosc, negre, i la carn era negre, però és que t’ho havies de menjar eh!»

Hi havia unes nenes que eren l’enveja de la resta de companyes, la Montserrat explica que aquestes nenes devien estar més desnodrides que la resta i els hi donaven de tant en tant una truiteta de patates, i ella, com moltes altres, es delia per menjar-ne, encara que no ho va aconseguir mai. Hi havia companyes que encara estaven molt pitjor, ella i la seva germana tenien la mare que els hi podia portar paquets amb menjar, roba i altres coses, aquestes nenes no tenien ningú. Passaven tanta gana que es menjaven el que les altres deixaven, com les restes de la fruita. Una companya, de les que ha retrobar ara, era una d’aquestes nenes i li ha explicat com ella, quan les veia menjar-se una poma pensava: “no la rasques tanto, no la recomas tanto, déjala, déjala…”

Un dels càstigs que més feia patir a la Montserrat era quan les deixaven sense veure a la família. Les visites eren cada 15 dies, i era molt dolorós, saber que la mare estava amb la Maribel i ella no la podia veure perquè estava castigada al pati. Un altre càstig era deixar-les sense anar a la sessió de cinema que els hi feien de tant en tant. També recorda les bufetades i posar-les de genolls, però no altres càstigs físics més forts…, era més la por i les humiliacions verbals que patien el que les tenia en constant sobresalt.

A les que es feien pipi al llit els hi embolicaven el llençol pixat al cap, davant de la resta de companyes. Una d’elles li ha explicat a la Montserrat que intentava aguantar sense dormir tota la nit, perquè quan s’estirava i s’adormia era quan es feia pipi: “me quedaba sentada todas las horas que podía…”, això amb només sis o set anys.

Les dutxes eren amb aigua freda i molt vigilades, s’havia de cuidar la moral. El cap els hi rentaven en unes palanganes de zenc, una amb aigua i sabó, una altra amb vinagre, per als polls, i per esclarir una amb aigua clara. Clara la primera, perquè hi passaven una darrera l’altre i la última… com devia estar l’aigua. En època de polls els hi posaven DDT i els hi embolicaven el cap amb un drap durant unes hores per matar-los. També recorda que feia molt fred, sort que la seva mare els hi portava una mena de refajos gruixuts i aspres, per a protegir-les una mica del fred, i sabates.

Només canviava una mica la rutina quan hi havia alguna celebració, les tradicions les cuidaven molt. Els Reis els hi portaven cordes de saltar, bolsets de plexiglàs, costureros. A la seva germana li van portar una nina pepona però la Montserrat no recorda si ella també en va tenir una.

Cada 30 d’octubre les portaven al Teatre Tívoli, on celebraven la festa d’Auxilio Social, les pujaven en una furgoneta rubia. També recorda que: “De la Casa Ametller ens pujaven amb camions, que jo no tenia els quatre [anys] encara, ens pujaven en camions i ens baixaven a la platja de Montgat”.

A El Pinar podien estudiar, ella va sortir amb l’ingrés de batxillerat fet, però també els hi ensenyaven a cosir i brodar, tasques especifiques de les nenes. La Maribel i les altres companyes més grans feien jocs d’estovalles i altres treballs de brodat que després regalaven a les dones dels caps de l’Auxilio Social. La Montserrat recorda haver anat amb altres nenes a portar aquests regals a la Casa Fuster, que era la seu d’Auxilio Social.

Finalment, quan tenia 11 anys i mig, la seva mare va poder convèncer a la seva àvia, que vivia a El Frasno, que vingués a viure a Barcelona amb ella i poder treure les nenes de l’Auxilio Social. Així ho van fer, però un cop a casa la vida no va seguir sent fàcil, l’àvia tenia molt mal caràcter, però com a mínim estaven amb la seva mare. La Montserrat va seguir estudiant el Batxillerat i als 14 anys ja treballava.

Com diu ella va ser un temps dolent i difícil, que ha preferit oblidar en la mesura del possible. Però fa uns anys va decidir recuperar aquests records i buscar altres companyes d’El Pinar. Com a primer pas va escriure una carta que va enviar a diversos diaris. La resposta li va arribar de la mà de Magda Sampere del programa de televisió Gran Angular, qui es va interessar pel tema, i li va proposar fer el documental “Les nenes del Pinar”. Ara són unes quantes les “nenes” que s’han retrobat per compartir records i alhora tancar ferides i alliberar-se del malson d’aquells anys en un Hogar.

La manca d’afectivitat que va patir durant els anys d’infantessa i joventut van marcar el caràcter de la Montserrat. Qui no ha rebut no sap donar. Per sort ara és una dona nova. Amb el Pere, el seu marit, gaudeixen viatjant per tot el món sempre que poden. Tota l’afectivitat i amor que tenia guardats al cor els està abocant en la seva família. Al seu marit, a la seva filla i al seu fill i, molt especialment, al seu nét i a la seva néta.