Nicolás Alpiste Cotes

Nicolás Alpiste Cotes va néixer a Vélez-Rubio, Almeria,  el 18 de març de 1932. Fill de camperols, com tants nens i nenes de l’època va veure canviar la seva sort a l’esclatar la guerra civil el 1936. El pare, Nicolás Alpiste Ruiz, va ser mobilitzat al front republicà. La mare, María Cotes Romero, va quedar sola al poble amb tres fills, Nicolás, el més gran; Antonio, nascut el 1934 i Miguel, nascut el 1935. El quart germà, Juan, va néixer el 1938. A conseqüència d’això, va haver de fer tasques les quals per l’edat no li pertocaven. Acompanyat dels seus dos germans i mentre la mare cuidava del més petit, encara nadó, anava al camp on cultivaven verdures, patates, fruites… Recollia llenya per cuinar, portava les cabres a pasturar i feia objectes amb espart, treball que havia aprés del seu pare veient com el preparava i picava per fer cordes, cabassos i soles per a les espardenyes.

A l’acabar la guerra, mare i fills esperaven cada dia amb impaciència el retorn del pare, però ell no va tornar. Els van comunicar oficialment que el pare era un dels molts desapareguts. Uns van dir que si a terres d’Extremadura, altres que si al front de l’Ebre. Mai no ho han sabut de cert. María, vídua i amb quatre fills de curta edat, malvista al poble per ser esposa d’un republicà, va decidir desplaçar-se a Barcelona on hi vivia el sogre i els cunyats.  Però a l’arribar a València, concretament a Burjassot,  es va trobar amb dues germanes i es va quedar amb elles. Nicolás recorda aquell període com una època de fam i misèria. Anaven amb la mare pels camps a recollir patates, moniatos o el que fos que quedés per terra una vegada feta la collita. Recorda el drama que va viure la seva família en aquella època, ja que a la mort –desaparició– del pare s’hi va afegir la mort de Juan, amb vint-i-dos mesos, víctima d’un atac d’epilèpsia (no sap ben bé si va ser això o un atac de cor) mentre es desplaçaven en tren des de Benimàmet a València capital.

A la ciutat valenciana, la mare coneix dues señoritas d’Auxilio Social que eren d’Almeria i es queda a servir a casa d’elles. Una de les germanes era la jefa del comedor que estava al principi del carrer de la Pau (llavors de la Paz). Les dones van fer els tràmits oportuns conjuntament amb el capellà de la parròquia de San Esteban, per ingressar-los a l’Asilo de la Misericordia (el nom oficial era Casa-Hospicio de Nuestra Señora de la Misericordia) gestionat per la Diputació i conduït per monges Carmelites de la Caritat. Nicolás té una còpia de la carta de sol·licitud que va signar la mare en la qual es diu que al marit l’havien mort els “rojos” quan no era cert. Especificar–ho així ho va fer seguint indicacions de las señoritas o del capellà, o se li va acudir a ella perquè no canviessin d’opinió al saber que era vídua d’un republicà?

El 9 d’abril de 1940 ingressen Nicolás, Antonio i Miguel, amb 8, 6 i 5 anys respectivament, a l’Asilo de la Misericordia de València, ara ja desaparegut, situat al barri del Carme. Era un centre enorme, com ara la Casa de la Caritat de Barcelona. Hi havia seccions de nenes, nens, avis i àvies. El recinte disposava d’església, claustre, grans patis, els edificis per als interns, escola, granja, horta, safareigs, tallers de sastreria, espardenyeria, sabateria i fusteria. Nicolás no té un mal record del centre malgrat que algunes vivències no van ser del tot bones. Explica que el menjar no faltava (arròs, patates, moniatos… pa poc) però de gana també en va passar. Es menjaven els patitos -la flor de les acàcies-, la pell de les taronges i l’escorça dels arbres. Pescaven moniatos amb uns ferros i unes cordes i se’ls menjaven crus. La mare quan els anava a veure els portava pa, plàtans, taronges… Ell pensa que ella s’ho treia de la seva boca.

La mare va morir l’any 1943 a Huércal–Overa (Almeria), la mare superiora, sor Patrocinio li va donar la notícia. Nicolás queda orfe de pare i mare als onze anys, amb dos germans menors que ell. Malgrat aquesta infantesa que es pot qualificar de dramàtica, Nicolás parla de la sort  (ell en diu “destacar”) que l’ha acompanyat sempre en la seva vida. Comenta que si no hagués anat a l’asil potser no hagués fet res en la seva vida més que pasturar ovelles. Explica que a La Misericòrdia va destacar i va ocupar “càrrecs” que no atorgaven a tothom: encarregat de fer les oracions en veu alta (àngelus, rosari…), escolanet, caporal d’una secció de nens petits de 3 a 7 anys, i al col·locar-lo la superiora en les oficines d’una impremta li va donar l’ocasió d’aprendre l’ofici de tipògraf. És clar que ell també va posar de la seva part anant a estudiar mentre treballava, a l’Escola d’Arts i Oficis de València.

A la Misericòrdia s’hi va estar fins als setze anys.  L’estiu del 1948 la seva tieta Paquita demana a la superiora permís per endur–se a Nicolás, Antonio i Miguel per passar les vacances a Barcelona, fet que els és permès i on ja s’hi van quedar els tres germans. Causen baixa de la institució el 30 de setembre d’aquell any.

Nicolás ha viscut a Barcelona des de llavors. Vidu i pare de dues filles, Mayte i Maribel i d’un fill, Nicolás. A la família és una tradició posar aquest nom de pares a fills. Gràcies als seus coneixements professionals aviat va trobar feina. Uns dels llocs més importants van ser els diaris Solidaridad Nacional, La Prensa, etc. Vivia des de principis de 1960 a la  Gran Via  de les Corts Catalanes, en un edifici de la Cooperativa de Viviendas del Sagrado Corazón de Jesús, S.C.C.L. nascuda de la iniciativa d’un grup de treballadors molt vinculats al món cooperativista, a principis dels anys cinquanta.

Nicolás era una persona molt afable, intel·ligent i amb moltes ganes de fer coses i, sobretot, de donar un cop de mà a tothom. Li agradava compartir anècdotes i experiències de la seva ja llarga –i no fàcil– vida. Col·laborava al seu barri en moltes activitats i ha prestat la seva paraula a l’hora de recollir experiències orals en diversos documents com en l’edició del llibre de Cristina Morera, Medio siglo de historia. (Barcelona: Cooperativa de Viviendas del Sagrado Corazón de Jesús, S.C.C.L., 2004), en el qual també es publiquen –entre les d’altres veïns– vàries fotografies i documents de la seva propietat, que enriqueixen l’obra i deixen testimoni de l’esdevenir i els grans canvis d’aquella zona.

De la mateixa manera va col·laborar com a testimoni oral en la recerca històrica sobre les nenes i nens que van estar als centres tutelars i benèfics del període franquista realitzat per les historiadores que realitzen la investigació i va prestar la seva veu i imatge en l’edició del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006).

Nicolás ens va deixar el 30 de març de 2015. Et donem les gràcies per haver compartit les teves experiències amb nosaltres. Sempre et recordarem.