Pere Traveria Saus

VIVÈNCIES

Pere va estar a la Casa de Maternidad de Barcelona de 1942 a 1950.

De 1950 a 1956 va estar a la Casa de la Caridad de Barcelona.

Pere Traveria i Saus va néixer l’any 1942 a la Casa de Maternitat de Barcelona, lloc on s’hi va estar fins als 8 anys, moment en el que entra a la Casa de Caritat, al carrer de Montalegre, de la mateixa ciutat i de la qual no sortiria fins als 14 anys. Els dos centres estaven sota l’administració de la Diputació de Barcelona.

Guarda pocs records del seu pas per la Casa de Maternitat. Recorda que va haver una passa de xarampió i que ell va ser dels últims en contagiar–se. Havien tants malalts que era més fàcil traslladar els nens sans a un altre espai (com el teatre) i a ells deixar–los en la sala dormitori.  Rememora especialment una caminada des de la Maternitat fins al cementiri de Sarrià. Es veu que va morir una personalitat de la Casa, no sap si la Superiora o algun directiu, i tots els interns que podien caminar van acompanyar en comitiva el cadàver fins al cementiri. Altres records se li apareixen entelats. Parla d’haver–se perdut pels soterranis [hi havia uns túnels que anaven des de la cuina a tots els edificis per traslladar el menjar] i sentir unes monges que comentaven què els donarien aquella nit per sopar, no sap si perquè no hi havia aliments en el centre o no tenien diners per adquirir–los. El que sí té molt clar és que allí ell, havia passat gana.

L’any 1950 va entrar a la Casa de Caritat. Primer, semblava que l’internaven a la masia Can Tarrida a Horta, un centre “satèl·lit” de la institució, però finalment no hi va anar. De la Casa de la Caritat en Pere diu, “allò és una presó, és una presó”.  Ell, aviat se’n va adonar que estava ple de falangistes. I és cert. A l’acabar la guerra civil tot el personal va passar per un expedient de depuració. Van tornar les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i el personal laic havia de demostrar ser adepte al nou règim. El centre el formaven diferents edificis i hi havia acollits nens, nenes, ancians i ancianes. Hi havia cuina, infermeria, escola, tallers, capella… i entre els edificis patis molt amplis. Sabien que hi havia nenes però no les veien ni hi tenien contacte. Només en ocasions molt especials com misses o dinars a les quals hi assistien personalitats com el governador civil, el president de la Diputació o membres de l’Església catòlica.  Aquestes ocasions eren les úniques en què les monges menjaven amb ells. De normal, mai veien el que menjaven elles.

Al matí es llevava a les 7.30, es rentava, es vestia, es feia el llit i baixava a esmorzar “un esmorzar basat en els productes Pla Marshall, llet en pols, formatge i xocolata crua”, comenta . Després, a classe… De professors hi havia de tot, algun de bo i altres de dolents. Els ensenyaven religió i “estudio del Movimiento”. Pere tenia problemes amb els estudis. Com ell diu, ara és difícil que una criatura arribi als dotze anys sense saber llegir, ja que molt abans hauria passat una valoració psicològica per saber el per què. Els nois, entre els 14 anys i els 18 aprenien un ofici allí mateix. El taller més important era el d’impremta.  Ell no va arribar a anar–hi a cap. Hauria volgut estudiar i fer–se monitor i ajudar a la gent amb deficiències, però no va estar possible i, ja adult,  va haver d’emigrar a Suïssa a treballar.

De monges també hi havia de tot, però no se’n podien refiar de cap. Si feien alguna cosa que no els agradava, els clavaven un pessic de monja i “feia un mal!”, recorda en Pere. Ell no estava gaire ben vist per les monges perquè no li agradava anar a missa i s’escapolia sempre que podia. No tan sols castigaven les monges, els vigilants també ho feien. Recorda un de molt sever, agafava la galta i “et donava una hòstia ben donada que et deixava la marca a la cara”. Una de les sortides que els feia més il·lusió era anar a Montserrat. A ell, aquell dia el van castigar sense anar–hi perquè jugant amb altres companys el van esquitxar amb aigua i portava el vestit mullat.  Un altre càstig era deixar-los sense postres (fruita) o enviar-los al llit sense sopar. A les 9 de la nit anaven a dormir, després de resar el Rosari o l’Ave María. Al llit passaven fred. Es tapaven amb un llençol i una manta per a l’hivern. Un cop al mes els interns netejaven amb profunditat el menjador. De la roba s’ocupaven les monges. Tenien un sac on ficaven la roba i anava a una cistella de vímet.

Comenta que a l’hivern es dutxaven un cop al mes. “Passaven un fred!”  i recalca que la dutxa era “amb aigua freda!”. Ho feien amb una mena de banyador. Un dia, un noi acabat d’ingressar es va dutxar despullat i la monja li va pegar una pallissa amb un espolsador, un objecte que llavors s’utilitzava molt per netejar la pols (un mena de mànec de fusta llarg que acabava amb un manat de tires de drap, de pell o altre material). Per no agafar polls, els rapaven el cabell i els posaven al cap un líquid que cremava. Era un crio però va observar com algunes famílies, encara que fossin modestes, els donaven a les monges algun obsequi, normalment diners. Havia metge, però no el veien gaire. Ell va tenir un voltadits i li van haver d’obrir per curar–lo i quasi li ho fan de viu en viu, només li van donar una mica de cloroform, totalment insuficient per no sentir dolor.

A l’estiu els portaven als banys Astilleros que estaven a la Barceloneta. Anaven amb els seminaristes perquè les monges no podien entrar als vestidors. També al Tibidabo, al Parc de la Ciutadella, al Rompeolas… I els nens que no se’ls enduia la família, com era el seu cas, els portaven de vacances a una casa fora de Barcelona on podia prendre el sol i fer excursions. Té un record especial d’un dels escassos dies en què van tenir un detall i els van donar a tots un gelat molt bo.

Amb el menjar ho va passar molt malament. Era molt propens als còlics i els patia sovint amb el menjar que li donaven. Com tants d’altres nens i nenes que van estar internats, va patir la crueltat a l’hora de menjar. Un d’aquells dies que es trobava malament li van donar carn de cavall plena de tendons i la va vomitar. Allò que havia tret li van fer tornar a menjar! Un dia es van cremar les llenties però com no hi havia altra cosa, doncs se les van menjar. Carn, poca i dura. Peix, alguna vegada. I macarrons… que li repetien a l’estómac, no sap amb què els feien… Amb ironia diu que “devia ser oli de maquinària”. De tant en tant, també els purgaven amb oli de ricí, que el feia anar al wàter quan ell ja era propens a anar fluix de ventre. Sabia que la família li portava paquets amb menjar però ell no els veia.

Va arribar el dia en què es va començar a parlar del nou edifici que la família Mundet costejava. I així va ser. L’any 1957 van ser inaugurades les Llars Mundet a la Vall d’Hebron i els nens i nenes de la Casa de Caritat van ser traslladats a la nova seu en vàries fases. Pere creu que allí només van portar els més capacitats. Alguns van ser enviats a l’Asilo Durán i altres, com ell, van ser lliurats a la família.

En Pere actualment viu en un pis social al barri de la Marina i està cobrant una pensió mínima que a dures penes li permet viure. A més, la seva salut és molt delicada i està segur que algunes de les malalties que ara pateix són conseqüència del menjar i el tracte que va rebre a la Casa de Caritat. A banda dels problemes al centre, ha patit també la tenaç persecució de la dictadura als homosexuals. Ell ha estat un dels pioners en fundar associacions en defensa de la diferència sexual i és un dels protagonistes del documental Salir del armario a los 60, realitzat per TVE, el 2007. Abans vivia a la Barceloneta, prop del mar, símbol de la llibertat que sempre ha anhelat tant.

Un angle del Pati Plandolit de la Casa de Caritat de Barcelona. Anys 50. Autor desconegut. AGDB
Aspecte de l'edifici i del pati Vidal (abans pati Pujet) de la Casa de Caritat de Barcelona. Anys 40. Autor desconegut. AGDB
Menjador situat en una galeria tancada per vidrieres a la Casa de Caritat de Barcelona. Anys 50. Autor: Joan Francès Estorch. AGDB
Porta d'accés pel pati Manning i façana del carrer Montalegre (Casa de Caritat de Barcelona). Abans de 1940. Autor desconegut. AGDB
Menjador de la Casa de Caritat de Barcelona. 1953. Autor desconegut. AGDB
Aula de la Casa de Caritat de Barcelona. Principis dels anys 50. Autor desconegut. AGDB
Imposició de la Creu de Primera Classe amb distintiu blanc a la mare superiora de la Casa de Caritat de Barcelona, sor Eulàlia Arqué. Al seu costat, el canonge Villarrubias i el president de la Diputació Lluís Argemí Martí. 27 de febrer de 1944. Autor: Joaquín María Domínguez Pont. AGDB
Noces d'or de la superiora de la Casa de Caritat de Barcelona, sor Eulàlia Arqué. Apareixen sor Eulàlia Arqué, el bisbe Gregorio Modrego Casaus, el canonge Villarrubia, Josep Maria Milà Camps (expresident de la Diputació) i el diputat de beneficència, Gibernau. 26 de juny de 1943. Autor: Joaquín María Domínguez Pont. AGDB
Vista aèria de la Casa de Caritat de Barcelona. Es poden observar els patis interiors, l'església, i els carrers Montalegre, Valldonzella i Ferlandina. Al fons a l'esquerre, es pot veure la Universitat de Barcelona. 1954. Autor: TAF. Trabajos Aéreos Fotogramétricos. AGDB
Projecte d'un nou pabelló (Pabelló Cambó) per a la infància a la Casa de Maternitat de Barcelona. Arquitecte, Malbabrich. Octubre 1953. Autor desconegut. AGDB

Pin It on Pinterest

Share This