Roser Segarra Candel

Rosario (Roser) Segarra Candel va néixer a Barcelona durant la República, l’any 1933. Eren temps convulsos, però la situació encara s’havia de tornar més difícil. L’any 1936 el país es va convulsionar amb l’esclat de la guerra. A casa la Rosario també van viure un gran trasbals, amb sis mesos de diferència van morir la seva mare i la seva àvia. El pare es va trobar sol amb quatre fills petits, la Júlia, la Maria, la Rosario i l’Alfredo. Aquesta situació familiar va fer que a través de l’Ajuntament, els quatre germans ingressessin en un col·legi d’Arenys de Mar. En aquells moments la Rosario tenia quatre anys i el seu germà un.

El centre, que era gran, tenia un bosc amb pins, eucaliptus…, el portava personal civil, ella parla d’unes noies vestides de blanc, que eren les que els cuidaven. Tenien classes per als nens i nenes grans, mentre els petits jugaven. S’hi trobaven bé tot i que el menjar no era gaire abundant, casi sempre menjaven coliflor i mongetes bullides, que a la Rosario no li agradava gaire. També recorda un pa de blat de moro molt bo, que menjaven per esmorzar amb la llet. A poc a poc, el front de guerra es va anar acostant i els soldats van ocupar part del col·legi, amb ells van arribar els polls. Per combatre’ls els van tallar el cabell al zero.

També van arribar les bombes; quan sentien les sirenes tot el món anava al túnel que comunicava el col·legi amb l’hospital del costat. Aleshores havien d’agafar la manta, vestir-se ràpid i “corre, corre” cap el túnel.

Rosario té un bon record del seu pas per aquest col·legi, jugaven, eren lliures, feien excursions, algunes per anar a recollir fruita, amb la que feien dolços, anaven a la platja…

El 1939, amb el final de la guerra la vida de Rosario i els seus germans va donar un altre tom. El primer que van notar va ser el canvi del personal que els cuidava, van substituir les persones que parlaven en català per altres que parlaven en castellà. Després el col·legi va ser ocupat per la Falange i els nens i nenes que encara hi quedaven –molts ja havien tornat amb les seves famílies o havien marxat pel seu compte- van ser traslladats a altres centres. En aquests moments van separar als germans més petits, Rosario i Alfredo, que van anar a Barcelona a un col·legi de monges de Crist Rei, que tenien dues cases una per a nenes i, l’altre, per a nens, així que només arribar els van separar. Les dues noies més grans, Maria i Júlia van anar a un altre lloc (la Rosario no sap a quina institució). Durant molts anys no va saber res d’elles. La Rosario es va quedar sola, trobava molt a faltar a l’Alfredo i s’escapava sempre que podia per anar a veure’l. A partir d’aquella separació els germans es van distanciar i ja mai més han pogut recuperar el temps perdut.

Els primers quatre anys van ser molt durs, a més d’haver de fer la feina, el menjar era escàs i de poca qualitat. El seu germà va perdre la salut, estava molt prim i desnodrit. El seu pare el va treure i el portà a casa perquè el cuidessin les seves germanes grans que ja havien sortit del centre on estaven. Ara la Rosario estava sola del tot.

A poc a poc les nenes i nens que tenien acollides les monges de Crist Rei van anar marxant i les monges van tancar el centre i es van traslladar a una altra casa, un pensionat per a nenes. La Rosario amb quatre o cinc nenes les van acompanyar per encarregar-se de la neteja i “los mandados”. Aquests mandados, entre altres coses, consistien en acompanyar a una de les monges a recollir diners per les cases i les empreses que els hi feien donatius per als orfes, a l’estiu fins i tot anaven pels pobles a demanar.

Al pensionat hi havia 50 nenes de pagament, hi havia biblioteca, llibres, es feien festes… Però tot això estava prohibit per a la Rosario i les altres nenes acollides, elles estaven per treballar. Havien d’encarregar-se de fer tota la feina, al col·legi les monges només tenien una cuinera. A les cinc del matí s’aixecaven per anar a missa i després començava la jornada de treball, hi havia dies que s’estaven fins a les dotze de la nit rentant la roba de les internes. Elles dormien en una habitació a part en el pis més alt on hi havia els safarejos, tot i que la vida seguia sent molt dura, la situació va millorar i el menjar també era millor i més abundant. Portaven un uniforme negre amb la faldilla llarga com de monja diu la Rosario. Després quan les monges es van treure el seu, a elles els hi van donar una brusa blanca.

En aquest període la Rosario es va posar malalta, va patir malalties de pell i de l’estòmac, també tenia unes infeccions molt grans al coll amb molta febre, però mai la va visitar un metge. A vegades l’enviaven a ella mateixa a la farmàcia a buscar algun medicament per a la infecció, però no li feia cap efecte, perquè el que necessitava era penicil·lina, que en aquells moments era escassa. Va estar patint aquestes infeccions fins que va sortir del col·legi i la van operar.

Els estudis van ser mínims, només un professor que es va oferir a donar-los classe de nit i portar-les a examinar a fora. Tampoc els hi van fer classes de costura o labors, només el que aprenien fent la feina, repassant la roba, sargint les mitges de les pensionistes i de les monges… Ella volia estudiar infermeria, però les monges mai la van deixar.

Als setze anys va sortir del centre, però ja era molt tard per recuperar la vida familiar a casa el seu pare, les seves germanes s’havien casat i tenien la seva pròpia vida. Als 21 anys va marxar a Veneçuela on encara hi viu amb la seva família.