Carme Vila Viladomat

«És el que em va tocar». La Carme repeteix sovint aquesta afirmació quan relata la seva experiència a l’Hogar Nuestra Señora del Coll. Però això no significa conformisme per part d’ella. No. És la conclusió a la qual ha arribat després de molts anys de guardar en llocs recòndits de la seva ànima els records de la seva infància i del seu pas per aquest centre. «El que volies fer era oblidar-te’n, oblidar-te’n», ens diu. Moltes vegades ha passat de puntetes per aquesta part de la seva vida, però no renega del seu passat. La seva reflexió és que potser va ser el millor que li havia pogut passar davant la situació familiar en la qual es trobava.

La Carme va néixer a Barcelona, concretament a Gràcia, al carrer Fraternitat, el 4 de març de 1944.  I a Gràcia hi va estar vinculada durant molts anys de la seva vida. Com passa amb tantes altres històries familiars de la postguerra, l’origen del seu pas per una institució del Tribunal Tutelar de Menors va ser a causa de la desestructuració familiar, conseqüència de tot el viscut durant la guerra i la postguerra. Del que va passar ella només sap el que li han explicat i no és massa. La seva mare bevia i potser en un moment de discerniment o qui sap si per alguna altra raó, li va crear a la seva parella el dubte de què no era el pare de la Carme i ell va marxar de casa. Mare i filla malvivien i la situació de les dues era cada vegada més greu, així que la tieta, la germana de la mare, va demanar al Tribunal que se’n fes càrrec de la nena. Va pensar que era el millor ja que ella no podia fer-ho doncs a prou feines hi sobrevivia. No trobava feina i, a més, tenia a casa la mare, l’àvia de la Carme, també sense mitjans econòmics i malalta. Així és com la nostra protagonista va estar deu anys de la seva infància pràcticament empresonada.

Només amb tres anys i mig passa a ser una més de les moltes nenes internades a Nuestra Señora del Coll. Hi havia plaça per a unes cinquanta, recorda la Carme. La seva història és molt semblant a la de molts altres infants, encara que en alguns aspectes va tenir una mica més de sort. La seva tieta la visitava sovint i, el que era més important, li transmetia amor. La Carme, quan es refereix a ella, sempre ho fa amb el nom de mare, perquè així l’ha considerat sempre. A la mare biològica li havien retirat la tutela i del pare mai més en va saber res. Potser alguna vegada va fer algun intent de veure-la i no el van deixar, però el més probable és que mai  més se’n preocupés.

Com en la majoria de centres de nenes, el  personal era bàsicament femení. Durant l’època que ella hi va ser, hi havia doña Maria, la directora, i la seva filla, la Montserrat amb la Paquita, que eren les mestres; com a educadores, hi havia la Juanita i la Teresa. La senyora Ramona, la mare de doña Maria, amb una altra senyora, feien de cuineres. D’homes, el senyor Andreu, marit de doña Maria, el qual portava tasques administratives fins que va morir cap al 1963. El recorda com una bellíssima persona, molt estimada per tothom. Fent les feines de l’hort i el jardí, el senyor Jaume, el qual vivia amb la seva esposa Rosa i una germana d’ella, soltera, en una caseta de masovers. A principis dels anys cinquanta la Montserrat es va casar i el seu marit va incrementar la llista de persones adultes en el centre.

La vida allà dins era dura. Aviat va haver d’aprendre a cosir i fer mitja. Les batetes que vestien habitualment se les feien elles. Els hi donaven tallades i les cosien. Explica que feien jerseiets i botetes de bebè. Si hi havia molta feina les estimulaven a anar més de presa amb l’estímul d’un premi el qual consistia en anar a jugar més estona. Per aquesta feina els ingressaven una quantitat ínfima de diners. Després de deu anys interna va sortir d’allà amb una llibreta d’estalvis amb 650 pessetes. Estaven sota la tutela del Tribunal i resulta que eren treballadores infantils! Quina incongruència! Després, de gran,  va treballar amb una modista i no la va assegurar, així que va treballar des de la infància però no té dret a una pensió.

Les feines domèstiques estaven repartides. Ella sempre escombrava el bosc amb una escombra de bruc, encara que els ferros i les branques li fessin ferides, però se sentia bé, estar a l’aire lliure li donava sensació de llibertat. Altres, ella diu que les més grans,  planxaven, fregaven, cuinaven…

Educació tampoc en va rebre massa.  Allò més bàsic, tant bàsic que, per millorar la lletra,  abans de marxar d’allà, la van enviar a l’Acadèmia Prat, situada entre la Rambla del Prat i Gran de Gràcia per aprendre cal·ligrafia. La Carme aprofitava el permís de sortida per voltar i no es cansava de mirar i remirar els carrers i els aparadors. És clar, del centre només se sortia per anar a missa a Sant Josep de la Muntanya o a la Parròquia de la Salut o als Josepets. Però si estava castigada no sortia ni per anar a missa. Allà dins no els arribava informació de res, només la que ells els donaven i no era gaire. Ella va aprendre molt quan els seus fills eren petits. Aprofitava els deures que portaven a casa i a ella li servia de lliçó. També l’ha ajudat molt el fet de què a casa seva sempre han tingut molts llibres.

La Carme es descriu com una nena rebel, al menys és el que allà dins li van fer creure. Però mitjançant les seves paraules més aviat podem observar que va haver d’aprendre a sobreviure en aquell món tancat, on ningú li donaria un cop de mà ni trobaria un alè d’estimació. Així que va saber utilitzar l’astúcia, com per exemple quan la castigaven sense fruita, les postres del diumenge. Anava a l’hort i agafava el que fos. Recorda bé les taronges imperials i les figues… Sempre estava castigada sense fruita però realment ja s’havia menjat per endavant les postres de tres mesos…! Quan tocava dutxa, cada dijous, també s’espavilava. Li agradava ser de les primeres perquè així de seguida s’escalfava al llit. Feia fila, quan entrava a la dutxa, llençava el camisó brut i sortia embolicada amb la tovallola. No hi havia escalfador i es rentaven amb aigua freda. Un dia va haver una forta glaçada. Segurament van haver-hi més, però ella recorda aquesta especialment. Doncs bé, tocava dutxa. L’aigua no baixava del dipòsit i picant, picant, va acabar baixant aigua i gel, tot d’una! Quin fred va passar! Després de deu anys dutxant-se amb aigua freda ara no vol ni sentir parlar d’aigua freda si no és per beure-se-la. L’esponja les feien allà mateix, d’un tipus de carabassa que es cultivava a l’hort, amb una llavor negre. Quan era nova rascava molt la pell i «quedava vermella, vermella», explica. La tieta li portava sabó però sovint li desapareixia, així que es rentava amb sabó casolà fet també pel personal del centre. Durant la setmana no es podien canviar ni les calces. Ella se les rentava i per la nit les amagava sota el matalàs per què s’eixuguessin. No sap si se’n van adonar alguna vegada i van fer la vista grossa perquè era difícil amagar res en un lloc on sempre hi havia la nena xivata. Un altre problema greu que se’ls presentava sovint era la presència de polls, diu la Carme que «semblàvem micos, tot el dia traient-nos els polls unes a les altres». Per combatre’ls els tallaven el cabell. Ella no recorda si els posaven alguna cosa, però no s’acabaven mai. Van desaparèixer quan va sortir del centre, a casa, on li posaven petroli i li embolicaven el cap amb una tovallola.

Observadora de mena, quan tenia uns dotze anys va veure com morien dues nenes malaltes de diftèria. Eren germanes. Les tenien a l’infermeria. Des de dalt de l’escala va veure com se les enduien. A la resta els van posar una injecció, se’ls va inflar el braç i van tenir febre. També van cremar matalassos. Pneumònies també hi havia. Mai veien un metge. L’únic medicament que recorda és el Ceregumil. La Carme sempre tenia tos. Deien que tossia expressament. Aquesta tosseta crònica no era d’estranyar perquè passava fred. Anaven poc abrigades, a l’hivern portaven damunt la bata una jaqueta de punt i quan tocava pati sortien al bosc tant si feia fred com calor. A dins no hi havia estufes ni res que escalfés una mica. Segurament la mala alimentació tampoc ajudava a estar bé. La tieta li portava ous frescos, en aquells moments es donaven com a sobrealimentació, però a ella mai li arribaven. Més aviat desganada a ella només li faltava la mala qualitat del menjar. Pa amb llet per esmorzar, cigrons amb corcs i  tripa per dinar… La gana va minvar una mica quan els vaixells americans van arribar amb llet en pols, formatge groc i mantega salada. Llavors als menjars s’hi afegia un tall de formatge o de mantega.

Càstigs en va rebre com totes les nenes de Nuestra Señora del Coll. Ella els justifica en base a aquesta rebel·lia de què l’acusaven, però els motius no anaven més enllà de criaturades. Recorda els pessics de la Juanita. Tenia unes ungles molt llargues, pintades de vermell, que li deixaven ferides. També les castanyes de doña Maria i els insults i els clatellots de la Teresa. Els motius? Si no cosies o feies mitja o per altres qüestions que ni recorda. De les mestres té bon record, les considera mestres modernes. Recorda també l’amenaça de castigar-les a l’hora de sopar fora la casa, al bosc, però no és conscient de què ho fessin realment, al menys a ella no li va passar. Fer-se pipí també significava ser castigada, d’una manera potser més psicològica. Al principi compartia llit amb una altra nena. Les més petites dormien al pis de baix, capiculades, una al cap i una altra als peus. Quan es feia pipí li refregaven el llençol per la cara i té gravada en la memòria la pudor ja que al compartir llit també hi havia a la peça de roba el pipí de l’altra nena. Altres càstigs consistien en quedar-se sense menjar o la tancaven en una habitació.

La Carme explica una anècdota que demostra fins a quin punt s’arribava a l’extrem d’obligar-les, fins i tot, a veure una realitat que no existia. Explica que per Reis sortien –al terrat- a posar l’espardenya o la sabata i orientades al Tibidabo anaven a veure “l’estrella d’Orient”. Però és clar, quan va ser més grandeta, ella, naturalment, no la veia i hi insistia en què no es veia una vegada i altra. Van començar a donar-li cops al clatell dient-li «mira-la, mira-la». Al final, a clatellades,  va veure l’estrella…

Resaven molt. El Mes de Maria, el Mes del Sagrat Cor, la Setmana Santa, l’àngelus cada migdia… Però malgrat això es consideraven afortunades doncs comparaven la seva situació amb la de les nenes de Sant Josep de la Muntanya, les quals encara resaven molt més i a sobre els tocava anar a demanar amb un cistellet, sobretot les que donaven més peneta, la resta es feien un fart de brodar.

De tant en tant, sobretot quan hi havia una celebració, les visitaven gent del Tribunal. Llavors els posaven vestidets, dies abans se’ls emprovaven i arreglaven. Hi anaven el senyor Llosas, el senyor Vives, el senyor Algueró i la senyora Maria José. La descriu com «un general», era una dona molt alta. Ella recorda amb molta estimació la Rosalia. Quan va sortir del centre, la Rosalia va ser l’encarregada de portar els controls. La recorda com una bona persona. Es presentava a casa i s’hi estava durant molta estona fent tertúlia amb la mare mentre cosia. La mare  tenia a casa un talleret de cotilleria i llenceria.

Allà dins va viure moments traumàtics, com quan al poc d’arribar-hi, per mossegar-se les ungles unes noies bastant grans que encara s’hi estaven al centre, la capbussaren dins un safareig ple d’aigua fins que ja no podia respirar i, és clar, ja mai més se les va mossegar! Un altre moment traumàtic va ser quan va tenir la menstruació per primera vegada ja que ningú li havia explicat res i es va pensar que es moria. «Mira, cada mes et passarà el mateix. I apa! Pujaves a dalt el terrat i en un safareig gran, gris, t’ho rentaves i t’ho estenies», comenta. També allà dins va patir tocaments per part d’un home jove, afí a la família que portava el centre. Mai va dir res, ni a les seves amigues. En ocasions havia vist com un capellà d’una parròquia propera seia a la seva falda les nenes i els feia algun mimo. Ella, d’aquest,  se’n va poder escapolir, però no de l’altre.

La Carme encara té a la memòria molts detalls de l’edifici de l’Hogar i del jardí i horts que l’envoltaven. Era una mansió a la qual encara li quedava algun senyal del seu antic esplendor. Segurament havia pertangut a gent molt rica. Al primer pis havia una sala amb pintures de cacera i els sostres tenien relleus. El jardí era magnífic amb un llac en el qual en alguna ocasió haurien navegat barquetes, també un sortidor i un estany. En aquest jardí feien festes i van celebrar el casament de la Montserrat. També, hi havia la casa dels masovers, una bassa, horts i galliner.

Quan la Carme compleix els 14 anys, la mare -la tieta- la reclama i el Tribunal li dóna la custòdia. Era l’any 1958. Com la Carme sabia cosir treballava amb ella. Si li haguessin deixat triar hauria fet de dependenta o perruquera, però una vegada més va haver de fer «el que tocava». Poc a poc es va anar adaptant a la vida diària fora del centre encara que limitadament. Després de 10 anys internada va sortir dient «on soc?». Tot era nou per a ella, ja que tot el que coneixia era a través de la informació que li arribava a través de la direcció i del personal: «només sabíem el que ens deien ells, no teníem cap altre mitjà de saber cap notícia». Com altres nenes i nens que han passat per aquestes institucions creu que va perdre la infància, uns anys molt importants, anys que mai més es recuperen. En aquell moment no entenia les coses, després amb els anys les ha anat veient, les ha anat entenent, però no a dins sinó a fora, al carrer. Al sortir, només tenia una amiga, la Francesca però es va casar i va marxar a Mallorca. S’havien trucat per telèfon i enviat cartes però al final van deixar de tenir contacte i ja no ha sabut res més d’ella.

La Carme va formar una família. Es va casar als 26 anys. Llavors va anar fent altres activitats i durant molts anys va ser de l’Orfeó de Gràcia. Va tenir dos fills, Roc i Francesc i ja té una néta. Als seus fills mai els ha amagat el lloc on va estar ni el que va viure encara que algunes coses no les ha explicat fins ara.

A tants anys vista, la sensació que li ha quedat a la Carme és la «d’haver perdut una part de la meva vida. L’època d’estudiar bé… Apart, quan surts, surts tan atabalada que també perds, perquè només vols descobrir coses i no pots pair el que et trobes de cop». La seva reflexió és que, com no es pot tirar endarrere ella ha intentat recuperar el màxim, aprendre el màxim, indagar el màxim. S’ho pren amb la pau que dóna la maduresa, sense rancúnia ni ressentiment. Com allò «que li va tocar».