Encarna Estadella Comas

L’Encarna Estadella Comas va néixer a Barcelona, l’11 de març de 1928. Als 7 o 8 anys, no recorda l’edat amb exactitud (el 1935 o el 1936), va entrar en el primer dels quatre centres pels quals va passar al llarg de 12 anys de la seva vida.

La nostra protagonista ens diu que no pot explicar gaire d’aquella època perquè no se’n recorda. Entenem la dificultat en recuperar les vivències de fa tants anys. Els esdeveniments al llarg de la vida d’una persona van posant capes damunt la memòria, capes que, a vegades, ja s’han endurit tant que és molt difícil retirar-les per a què brollin novament aquelles experiències viscudes. Però sempre sorgeix algun record, algun detall d’allò que es va viure i, a poc a poc, es pot reconstruir la memòria. A vegades, aquesta reconstrucció resta inacabada i cal aportar material d’altres vivències, d’altres records i, així, de mica en mica, construïm l’edifici sencer. Per això, encara que amb buits, també és important el relat de l’Encarna.

El primer lloc on va entrar l’Encarna va ser al Grupo Benéfico ubicat al carrer de Wad-ras (actualment, carrer de Josep Trueta), al barri de Poblenou de Barcelona. Eren temps de la Segona República. Durant la guerra civil va ser traslladada a un centre d’Aiguafreda i ja en ple període franquista va tornar-hi.  Més tard, fins que es va casar, va estar en un centre del carrer Roger de Flor, amb un breu parèntesi, ja que a causa d’un càstig, la van enviar a un altre centre, pensat com a reformatori per a noies.

Els motius de l’internament van ser familiars. Els pares no s’avenien i tots dos volien quedar-se amb la filla, així que va haver de decidir el Tribunal Tutelar de Menors. Ella volia quedar-se amb la mare i, fins i tot, li ho van preguntar,  però en aquells moments les dones no tenien els mateixos drets sobre els fills que ara. El cert és que, al final, va acabar internada al Grupo Benéfico. Encara no havia començat la guerra. Té pocs records d’aquesta primera etapa. Un d’ells és que cantaven La Internacional. També recorda que sempre estava malalta. La separació de la mare va ser un cop molt fort per a ella.  Creu que el disgust tan gran que va tenir va ser la causa d’estar sempre malalta.

D’aquest primer moment, el que més li ha quedat gravat –no és d’estranyar- són els bombardeigs mentre va estar al carrer Wad-ras. En alguna ocasió havia coincidit un bombardeig quan la mare hi havia anat a visitar-la. Ho podia fer cada quinze dies. Explica que anaven corrent cap a uns soterranis que hi havia, ja que l’edifici era molt gran (en realitat eren un conjunt d’edificis). «Unes corredisses que hi havia!», diu l’Encarna. A ella li agafaven unes tremolors i una por… La mare quasi s’espantava més del que li passava a la filla que no pas de les bombes… Hi havia nenes de tota mena. Algunes eren molt tranquil·les. A vegades, quan estaven sopant, començaven els bombardeigs i elles es quedaven sopant tranquil·lament, mentre que les altres sortien disparades cap al soterrani. «Cadascú, oi, és com és… », justifica. Ella es trobava més tranquil·la quan estava amb les altres nenes que no quan es quedava sola amb la mare perquè totes elles feien pinya i de l’altra manera se sentia més desemparada.

El primer atac aeri a Barcelona va tenir lloc el 13 de febrer de 1937 i uns dels barris més afectats pels bombardeigs va ser el Poblenou. Era una zona fabril i moltes de les fàbriques, durant la guerra, les van reconvertir i fabricaven armament. A partir d’aquesta data els atacs al barri van ser constants. Segurament per això van prendre la decisió d’evacuar els nens i nenes del Grupo Benéfico, davant el perill evident que corrien. No sabem si només van ser els més petits. Per cert, en la primavera de 1936, aquest centre va canviar de nom i va passar a nomenar-se Jean Jacques Rousseau

A l’Encarna la van traslladar a La Llobeta, situada al poble d’Aiguafreda, molt proper a la ciutat barcelonina. Actualment és una casa de colònies per a escolars. Tenint en compte la data en què es van iniciar els atacs aeris, segurament va marxar del Poblenou al llarg del mateix 1937, ja que en la primavera d’aquest any va ser quan els atacs es van intensificar i van ser més continus.

Tenia 9 anys. A Aiguafreda estaven més bé perquè no els bombardejaven, però  per a ella seguia sent una època dolenta, tant per haver d’estar en un centre com per la situació de guerra, amb les penúries que això comporta. Els donaven llet i carn enllaunada que venia de Rússia. Per complementar, anaven pels camps a veure què trobaven. Tan bones eren unes pastanagues com unes garrofes… Hi va haver una passa de sarna. L’Encarna «veia com les curaven amb un fregall, amb un fregall, eh. Les fregaven per treure les costres. Amb un fregall, una cosa, recordo, tremenda!» Ella no la va agafar encara que dormíen tots junts (no sabem si només hi havia nenes o també nens), doncs els dormitoris eren unes sales grans. Com que feia molt fred allà, li van sortir molts penellons. En tenia les cames plenes! D’estudis, no els ensenyaven massa, segurament per la situació de guerra que vivien. Però sí feien labors. Les portaven a la vora del riu o a llocs on haguéssin força arbres. Llocs tranquils.  Allà feien labors, com bosses brodades a punt de creu. Recorda haver aprés a fer frivolité: «es fan unes puntades i unes rodonetes i amb aquestes rodonetes es poden anar fent com si fossin unes puntes». És una tècnica feta amb un ganxet, teixint una malla. Fins fa molt poc, a les nenes se’ls ensenyava molt aviat a cosir i brodar. Ella diu que abans d’entrar al Grupo Benéfico ja ho havia fet i recordava un cobretaula (tapet) que ara no sap que se n’ha fet.

Cada quinze dies rebia la visita de la mare i el pare. Aquell dia era una festa perquè anaven tots tres a menjar a la fonda. A la torre La Llobeta hi havia uns masovers que l’apreciaven molt, per això a la mare li venien verdura i altres productes. Ves per on! El fet d’estar ella en aquell centre beneficiava a la família perquè a Barcelona era pràcticament impossible trobar menjar i, menys encara, verdura fresca. L’Encarna sempre ha recordat molt aquella família que tan bé es va portar amb ella i la mare.

Quan van entrar els nacionals va tornar al Grupo Benéfico. Devia tenir quasi 12 anys. El cant de la Internacional va canviar per la cançó alemanya Detschland, deutschland über alles! I «molta missa», ens diu. Ella va fer la comunió allà, vestida amb un uniforme d’estil mariner i van fer la celebració al pati, posant unes taules llarguíssimes. El pati era molt gran i opina que l’edifici era molt maco. Hi havia un pavelló i un jardí per a les noies. Després hi havia un pati comunitari per als nois, elles quedaven separades, a dalt. Era molt gran i maco per dintre. En un cantó  hi havia la infermeria, en un altre l’església i a sota hi havien les cuines.

Hi va haver una passa de tuberculosi i les portaven a revisar els pulmons als Dispensaris Blancs. Aquests dispensaris, al seu inici, es deien Instituto Antituberculoso del doctor Moragas, però més tard es van passar a dir Dispensaris Blancs. Quan hi havia polls les posaven totes en fila i «apa, totes pelades! Que semblaven xavals!», ens explica. Opina que tot o feien «a bulto», si alguna tenia apendicitis o angines, n’operaven a una pila. Ella va patir les dues malalties i la van operar al Clínic.

Tant abans de la guerra com després hi havien nois i noies, però a partir de 1945 les nenes van ser distribuïdes a altres institucions pròpies com l’Escuela Femenina de Educación, la Escuela del Hogar o l’Escola Agrícola de Palau de Plegamans. No recorda haver vist monges, però sabem que, al  menys després de la guerra, n’hi havien. S’ocupaven de la intendència, de la cuina, de la bugadaria… Eren de l’orde de la Sagrada Família. Tant en el període republicà com llavors hi havia senyoretes i educadors. Recorda el nom de Ramon Albó portant el centre. De fet,  ell el va dirigir poc temps,  ja que a principis del 1939 van nomenar director a José Talayero, inspector d’ensenyament i falangista molt relacionat amb l’Auxilio Social. Però clar, Albó havia estat l’impulsor de la creació del Grupo Benéfico a principis de segle i, a més a més, tenia càrrecs en molts organismes i institucions, entre els quals el centre de Wad-ras, així que no és estrany que fos conegut en el centre.

Recorda haver anat al cinema una vegada. Van sortir totes al carrer amb unes batetes i la gent de seguida les identificaven amb nenes de l’hospici. Eren de ratlletes blaves. Grises amb ratlles blaves. Era l’uniforme. Les sabates que portaven eren molt dures i pesaven molt. Les recorda perquè li feien unes llagues de por… Eren de la seva talla però no sap de quin material estaven fabricades que pesaven tant. A l’hivern anaven més abrigades de sota però portaven la mateixa bata.

Aquí, d’educació, tampoc en va rebre massa. Ni abans de la guerra ni després. Li fa ràbia que ni durant la República li van ensenyar català. Però aquest fet no l’ha aturada. Actualment, amb l’ajut de llibres i l’ordinador en va aprenent. N’està orgullosa de l’esforç. Tornant al carrer Wad-ras, allà va fer el  més bàsic: gramàtica castellana, les quatre regles i poc més. De càstigs no en recorda. Ella es declara «molt dòcil» i diu que potser els nens sí en rebien més. Ella va observar que allà hi havia una part que podia ser reformatori i potser en aquest lloc els càstigs podien ser més durs.

«A Roger de Flor vaig entrar als 13 anys i em van posar de seguida a treballar, a treballar». Així comença l’Encarna a explicar-nos el canvi a un nou centre. No recorda el nom, però per l’adreça que ens dóna pensem que pot ser l’Escuela del Hogar. Aquest centre en els documents i llibres de la junta i el Tribunal apareix domiciliat al carrer Roger de Flor, 196 de Barcelona, la mateixa adreça en la qual ella ubica el centre on va estar. Ens comenta que actualment hi ha el CAP de la Seguretat Social. El descriu com un edifici de dues plantes. A baix hi havia el despatx de la directora, el seu dormitori, la cuina, el menjador de les internes i el menjador personal de la directora. També dos dormitoris per a noies i lavabo. Al pis superior hi havia un taller de costura i més habitacions per a les noies. Hi havia unes 30, dels 13 als 23 anys.

La vida diària a Roger de Flor va ser molt més dura que en el Grupo Benéfico. Per començar, de personal només recorda dues persones, la directora i una cuinera. A la directora li deien senyoreta i es veu que tenia un caràcter fort perquè l’Encarna ens diu que «podia amb totes!» Així doncs a les internes els tocava fer la feina. Cadascuna tenia la seva canviant-la cada setmana. Ara fer la cuina, ara les habitacions, ara el despatx o els lavabos… També havien d’ajudar a fer el menjar perquè eren una trentena de noies i una sola cuinera no podia amb tot. A més, a la senyoreta li feia un menjar especial, ella no menjava amb les noies, ni el mateix. Recorda l’Encarna que a l’estiu, si volien anar a la platja i, per exemple, aquell dia tocava fer patates, abans de marxar havien de pelar-les i amb tanta colla com eren calia pelar-ne uns quants quilos! El menjar era normalet, no recorda haver passat gana. I el diumenge, únic dia no laboral per tothom en aquella època, també s’havia de fer la feina. El dedicaven a rentar i planxar la roba. Ella tenia penellons però aquest fet no li estalviava haver de fer-ho. Si li sagnaven, doncs era igual. El que tocava, tocava! També es confeccionaven la roba. L’Encarna exclama «ens ho havíem de fer tot, tot, tot».

Alguna vegada sortien i anaven al cine Triana, al carrer València, 379, perquè estava proper al centre, però molt, molt poques vegades. A missa anaven cada diumenge, a una parròquia que encara ara hi és, entre Roger de Flor i Mallorca. Ara, al costat hi ha un col·legi. Al centre, de tant en tant hi anava un capellà que era cosí de la directora però només a visitar-la. Recorda que aquest senyor, si tenia ocasió, tocava alguna nena. Dissimulant, amb un somriure, acariciava afectuosament la cara però la mà l’acabava baixant fins tocar altres parts…

Celebraven poques coses de manera especial. En festes com les de Nadal canviaven una mica el menú del dinar, però ella creu que en comparació amb el que es feia a les cases , no era cap canvi significatiu. Naturalment, anaven a la missa del gall.

A ella, tant aviat va entrar-hi, la van enviar a treballar. A cosir. Donava tot el sou que guanyava, excepte un 5% -li sembla recordar- Ens diu, «una misèria». Sis anys s’hi va estar i els diners no li van arribar ni per comprar-ne un vestit de núvia quan es va casar. Només li van arribar els diners per un vestit de jaqueta blau, de màniga llarga. I si necessitava sabó, pasta de dents o qualsevol cosa d’higiene o vestir, s’ho havia de pagar ella. Com que no li arribaven els diners per poder adquirir aquests articles, no li tocava més remei que endur-se feina a casa i cosir a la nit  per treure’n uns diners extres. De tant en tant, es prenia una simpatina, un producte farmacèutic fet a base d’amfetamina sòdica, força utilitzat durant molts anys per estudiants i treballadors, ja que era un estimulant i evitava tenir son. En el centre només els donaven llit i menjar, com si estiguessin en una pensió. El lloc de feina el proporcionava l’escola. Bàsicament, les preparaven per fer de modistes especialitzades en llenceria. Solia haver persones que anaven a demanar aprenentes. Segurament els donava més confiança cercar-les allà dins, perquè eren noies que estaven controlades. Ella va canviar de feina alguna vegada però en cap d’elles la van assegurar i ara no té pensió de jubilació i això que ja treballava als tretze anys.

Una entremaliadura li va costar molt cara a l’Encarna. Potser no tant sols la podem nomenar d’aquesta manera, sinó un acte que en plena adolescència no era res més que el desig de passar una estona d’oci i distreure’s una mica. Les noies de la seva edat, per pobres que fossin, al menys podien sortir amb les amigues i anar de passeig, però a ella i les seves companyes els estava prohibit. Va ser una de les noies internes que l’insistia sovint en anar al cine al plegar de la feina. A l’Encarna li feia una mica de recança, però al final no s’hi va poder resistir i  es va trobar amb aquesta companya al sortir de la feina i van anar al cine Moderno, situat al carrer Girona, 175. Allà hi havia espectacle de ball i cant que es coneixia amb l’apel·latiu varietés. No recorda el nom, però sap que actuava un cantant i ballador de flamenc que va ser molt important. Clar, van arribar tard al col·legi i es va organitzar una de grossa. Aquella noia, com que era l’Ajuntament el responsable d’haver-la ingressat, la van despatxar. Però a ella, que estava tutelada pel Tribunal de Menors, la van internar, castigada, a un col·legi  situat a la Bonanova però no recorda el nom. Diu que estava situat al carrer Folguerolas (actualment, Folgueroles) per això pensem que podria ser l’Escuela Femenina de Educación. En to irònic ens diu «ho vaig passar bé, saps? Fèiem unes cures de pes! Uns menjars boníssims i treballaves com màquines…Fèiem guants, mitjons… Com màquines, allà treballant!» Tenia uns 16 anys i era hivern. Es dutxaven amb aigua freda. En tres mesos que va estar-hi va perdre 7 o 8 quilos i se li va retirar la menstruació. Sort que va poder escriure una carta a la directora de Roger de Flor demanant-li perdó i va poder marxar.

Del centre de Roger de Flor va sortir perquè es va casar. Tenia 19 anys. El 27 d’abril de 1947 es va celebrar el casament. Va conèixer el seu marit perquè era el fill dels porters d’un edifici molt proper. Quan ella tornava de treballar ell se li acostava, es van anar coneixent, i només set mesos més tard es van casar. Reconeix que va ser molt precipitat però ella tenia moltes ganes de sortir del centre i si no hagués estat pel casament s’hi hauria quedat fins als 23 anys! A l’edició publicada de la Memòria de 1950 de la Junta Provincial de Protección de Menores de Barcelona i en l’apartat dedicat a l’Escuela del Hogar, hem pogut llegir cinc dates «memorables en la institución por haberse celebrado en cada una de ellas la boda de una de sus educandas». L’última data que detallen correspon al 27 d’abril de 1947, la qual coincideix amb la del casament de l’Encarna. Creiem que no és una casualitat, sinó que es tracta de la seva boda.

El matrimoni no va sortir del tot bé. L’Encarna va haver d’aguantar molt al llarg dels 45 anys que va durar la convivència. Al principi van viure al petit pis dels porters. Eren els pares, una filla, ella i el seu marit i dos dels seus fills. La situació es va convertir en insostenible. A principis dels seixanta es van traslladar al seu propi pis, al carrer de València, on va néixer el seu tercer fill. Van entrar-hi quasi sense mobles. Ell pis també era petit. Com anècdota ens explica que posaven una fusta al damunt de la màquina de cosir i allà menjaven.

Treballaven tots dos «com a burros». L’home, al menys era treballador i li donava la setmanada o la mensualitat. Ella va treballar molt temps cosint llenceria. Tenia bones clientes. Recorda una infermera de l’Oficina Central del Niño (també ubicada com l’Escuela del Hogar al carrer Roger de Flor,196, molt propera al seu domicili), qui li va encarregar tot l’aixovar de núvia. Però quan van començar a vendre’s les peces fetes de confecció ella ho va haver de deixar perquè ningú volia pagar per hores, i també va fer confecció. Havia cosit peces precioses, de pura artesania. Ella no tenia ni vacances. Sempre anava arreu amb la feina al damunt, fos la platja o la muntanya. De tant treballar davant una màquina de cosir li han quedat seqüeles físiques a l’esquena. I, com tantes i tantes dones, després de passar-se la vida treballant, resulta que ara no té dret a una pensió perquè ningú va cotitzar per ella a la Seguretat Social i ha de viure del que cobra com a vídua.

L’Encarna no va tenir germans. Per sort mai va perdre el contacte amb la mare. Amb el pare sí,  no el va veure mai més. Però la mare sempre la va visitar. La veia de tant en tant. Pensa en ella com una bona dona, però a qui les circumstàncies no li van ser favorables. Quan es van instal·lar al pis del carrer València, ella anava cada dijous a dinar amb la filla i a veure els néts. Portava les postres i al nen més petit una pasta per a tot sol. La mare patia asma i va morir als 62 anys. «Era una bona persona, els volia molt als meus nanos…» Ens diu.

Quan li preguntem quin balanç fa de tots aquells anys, ella ens comenta que sempre hi ha coses pitjors, i que com ja no es pot canviar res «ens hem de conformar amb el que ens ha tocat. […] Conformar-se i ja està, i pensar que sempre hi ha hagut persones pitjor».