Eva Molló Novoa

Eva Molló Novoa va néixer a Barcelona, el mes de maig de 1958. Un veí va denunciar la mare a la Protecció perquè la va deixar sola a casa. El Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona va ser la institució que es va fer càrrec de l’Eva que encara no havia complert els 3 anys. El Tribunal s’ocupava dels fills de famílies amb problemes morals segons la noció de moralitat de l’època o de menors conflictius, a banda dels menors delinqüents, és clar. La policia va anar a buscar-la i la van portar al Col·legi Nuestra Senyora del Coll, situat al carrer dels Albigesos, a Gràcia. L’edifici era preciós. Era una mena de palauet a l’estil anglès. Dins, hi havia una sala que li deien dels Caçadors, perquè hi havia pintures fetes al fresc i el sostre treballat amb fusta. El saló era enorme; segurament que antigament hi celebraven balls. Hi havia unes palmeres enormes que es veien des de Vallcarca. Al davant hi havia una zona amb arbres fruiters i un jardí. Al darrere, un bosc amb un llac en forma de vuit. A dalt de tot de l’edifici hi havia una torre que era el dipòsit d’aigua.

Durant els primers anys ho va passar molt malament en aquest centre. Les persones que el portaven eren civils. El tracte va ser duríssim. Les feien treballar molt a totes, de la més gran a la més petita. Càstigs i gana és el que recorda. El menjar era molt dolent i insuficient. Veien el pa tou, inclús robaven les molles, però mai se’l menjaven tou. Eva comenta que “ella sempre ha sigut prima, però en aquella època quan jugava al vale, ella es ficava en forats, estava esquelètica i com ella les altres. No hi havia la típica gordita. Els uniformes passaven de les grans a les més petites fins que només de tocar-los s’esquinçaven. Portaven espardenyes o sabates. Les sabates eren petites o grans, mai a la mida, “semblàvem Xarlot, que se sentia cloc, cloc, cloc!” diu l’Eva.  Dormien tres en un llit i si una estava malalta era igual, dormia amb la persona sana. Si s’hi feien pipí al llit, els posaven el llençol al cap i tenien que passejar per tot arreu.

Al 1963 van arribar les noves educadores, la Montserrat Saltor Pons i la Maria Lucas Ferrer. Eva descriu l‘arribada d’elles com passar de l‘era de Torquemada a la modernitat. Elles van reorganitzar tota la vida quotidiana al centre. Amb molta senzillesa i fins allí on estava a l’abast, però les nenes i joves eren felices. És igual que a les parets els faltés una mà de pintura i que el terra i els vidres no estiguessin en les bones condicions que seria de desitjar, total el Tribunal tampoc no es preocupava de les instal·lacions. Quan van arribar la Montserrat i la Maria, van descobrir un  armari ple de pa florit que és el que les anteriors cuidadores donaven a les nenes. El menjar era molt bo i l’alimentació era molt variada. En compraven, però també aprofitaven la fruita dels arbres del centre, nespres, pomes, prunes i mandarines petitones. No les feien rentar la roba, venien persones a fer-ho. Feien algunes feines de casa, com el llit  i les més grans escombraven, fregaven i treien la pols. Les petites ajudaven. Els van comprar una tele; les primeres imatges que recorda són les de la sèrie El llanero solitario.

Els van fer unes bates iguals per a totes. A l’hivern tenien un cangur (peça de vestir impermeable, d’abric, amb caputxa i butxaca gran a la part davantera) i mitjons i les més grans abrics i mitges. I, per fi! Sabates del seu número! Per fer gimnàstica es posaven pantalons curts i per dormir pijames molt macos.

Eren unes seixanta internes. La relació entre grans i petites va millorar. Anaven  al Centre Catòlic a veure pel·lícules i, a l’estiu, a les piscines de Sant Sebastià, a la Barceloneta. Durant les festes de Gràcia les deixaven anar a la plaça Rius i Taulet a veure els pallassos i els donaven una bosseta de plàstic amb xocolata, una ensaïmada i un Cacaolat. A la nit anaven als envelats i les més grans s’ho passaven d’allò més bé. No les obligaven a anar a missa. Elles entraven a l’església quan volien. La Maria i la Montserrat els tenien molta confiança i això sempre ho ha agraït l’Eva: “van ser les primeres que ens van acariciar i tothom anava al darrere d’elles”. Les joguines no els van faltar. Els portaven estocs de fàbrica i elles podien triar la joguina. Tenien –per a totes– una bicicleta i una pilota de bàsquet. Les dues dones es movien molt per obtenir quelcom per les nenes.

Però el destí li deparava a l’Eva una altra època amarga. La mestressa de l’edifici del Coll el va vendre. El Tribunal va intentar comprar-lo però el Consejo Superior de Madrid  no va donar el permís. A la Montserrat i la Maria les van destinar a la Casa de Família Nuestra Señora de la Merced, situada a un pis d’un edifici del carrer Bisbe Caçador fent cantonada a la plaça Sant Just i Pastor, a Barcelona. Era una residencia para señoritas i només van poder endur-se les més grans. Les més petites de catorze anys van ser repartides en diversos centres. A l’Eva li va tocar anar a Palau–solità i Plegamans (llavors li deien Palau de Plegamans), a la Institución Santa Ana. Hijas de Maria Auxiliadora. Amb quasi nou anys va entrar al centre el 14 de març de 1966. Per a l’Eva això va ser una injustícia. Era feliç, ja no recordava els primers anys de crueltat i ara, novament tot li venia a la ment. Va sentir molta ràbia i des d’aquell moment l’Eva va ser la rebel. Ella només volia estar amb la Montserrat i la Maria!

A Palau va tornar a canviar tot. Misses, vestits tancats fins al coll… Del vestit, el que més li va impactar va ser com les vestien per fer gimnàstica. Acostumada a portar pantalons curts, allí els feien posar uns bombatxos (quan els va veure per primera vegada no sabia ni per a què servien!), una faldilla a sobre i una samarreta. El primer dia que van despertar allí, no es van llevar tan ràpid com les altres i la monja els va cridar “las del Coll!” i referint-se a què havien d’obeir rigorosament a tot, va afegir que “si allí les daban mimos, aquí les daban palos”.

L’Eva es va treure el graduat escolar amb molt bones notes i el Tribunal la va enviar a estudiar a les Salesianes de Montbau on es va treure el batxillerat. Havia d’obtenir beques de l’Estat per costejar els estudis. Inclús a l’estiu treballava per estalviar i poder pagar els llibres. Per acabar els estudis, va arribar a un acord amb el seu jefe i li deixava recuperar els dissabtes les hores que faltava entre setmana. L’home s’havia tret els estudis treballant i era comprensiu amb la situació. Ell li controlava les notes, doncs deia que si feia un horari especial a la feina volia veure que aprofitava els estudis.

Quan va anar a estudiar a les Salesianes de Montbau, no la van deixar anar a la Casa on estaven la Montserrat i la Maria. És una espina que encara té clavada molt profundament. Diu que la directora de Palau ho va fer expressament perquè sabia el lligam que hi tenia amb elles. Per a més burla, la van enviar amb unes monges que estaven al carrer Avinyó, al costat d’elles! I quan aquestes monges van tancar, la van portar a un lloc que era com un correccional a la mateixa plaça Sant Just i Pastor… I el que més li dolia és que nenes que havien estat al Coll i van ser enviades a Horta, sí van anar a Bisbe Caçador. Aleshores, per què ella no?

Amb el Tribunal sempre va tenir molts problemes perquè es rebel·lava. Per exemple, la volien posar a servir i s’hi va negar. No podia fer res sense la seva autorització. La van controlar moltíssim fins i tot va patir algun maltractament per part d’un dels seus dirigents.

L’Eva va formar una família, casada i amb tres filles. Tot el que va viure en la seva infantesa i joventut la va marcar però, alhora, la va enfortir. Dona d’aspecte dur però quan parles amb ella li aflora la sensibilitat. Té encara molt present totes les vicissituds per les quals va passar i manté la ràbia vers aquelles persones que li van fer tant de mal. Ella no vol restar sense veu i vol compartir amb la gent les seves vivències en aquests centres fins on la seva intimitat li ho permet. Va seguir mantenint el contacte amb la Maria fins la seva mort, a finals de l’any 2012 (la Montserrat va morir l‘any 2005) i amb moltes de les seves companyes tant del Coll com de Palau.

Va donar el seu testimoniatge oral en la recerca històrica sobre les nenes i nens que van estar als centres tutelars i benèfics del període franquista realitzat per les historiadores que realitzen la investigació i va prestar la seva veu i imatge en l’edició del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006).