Isabel Gambín Pérez

«Un senyor em va portar a Barcelona. Vam anar amb tren i no parava de parlar: tu estarás muy bien, muy contenta y estarás unos dias y volverás».

Amb aquestes paraules van separar la Isabel de la seva mare i els seus germans i la van ingressar a l’Hogar Nuestra Senyora del Coll. Aquells «unos dias» es van convertir en vuit anys fins que no va regressar a Malgrat. Vuit anys interminables. I no va tornar amb la mare, sinó amb els oncles, els seus padrins, perquè ells van voler fer-se càrrec d’ella i el Tribunal Tutelar de Menors els van donar la tutela.

Isabel Gambin Pérez va néixer a Malgrat l’1 de setembre de 1936. Ella i el seu germà Pere Gambin Pérez van ser separats de la família. Ell també és testimoni en aquest apartat que anomenem Protagonistes. Vam conèixer algunes de les seves experiències a través dels records de la seva família ja que ell va morir l’any 2000. Per això, els mateixos antecedents familiars apareixen en les dues biografies, així com les circumstàncies per les quals van ser internats en centres del Tribunal.

Com dèiem, la història de la Isabel és paral·lela a la del Pere, encara que van estar en centres diferents. Sortosament, la Isabel ens ho ha pogut explicar de viva veu. I ben viva! Perquè la Isabel no vol que la seva veu resti en l’oblit ni tan sols esmorteïda. Relata la seva vida en el centre amb força. No amaga la ràbia, per haver-li robat una infància amb la mare i els germans, per haver passat per unes experiències dures i injustes, per haver-la fet sentir culpable i dolenta i, per això, abandonada per la mare. Ella es preguntava, per què no ve a veure’m la mare? Per què no torno a casa? No tenia respostes. I quan, finalment, va tornar a veure-la, mare i filla eren dues estranyes. La mare, probablement se sentia culpable, a causa d’aquella separació. La Isabel, ignorant la realitat de la separació, havia cregut no ser estimada per aquella mare a la qual tant havia desitjat veure mentre va estar empresonada en aquell centre.

Després, molts anys després, a l’arribar a la maduresa va anar entenent i lligant caps. Recentment, la troballa del seu expedient li ha donat algunes respostes que encara la indignen més perquè demostren la injustícia de la separació.

La xerrada amb la Isabel va tenir lloc el mateix dia que ens vam reunir amb les cinc dones de la família Gambin –entre les quals hi era ella- perquè ens expliquessin els records que el Pere havia relatat en vida. Són la Dolors i la M. Àngels, les seves cunyades. La primera, esposa del germà gran, l’Antoni. La segona, del Pere. I les seves nebodes, la Dolors (filla de Dolors i Antoni) i l’Anna (filla de M. Àngels i Pere).

Aquella tarda primaveral del mes d’abril la Isabel ens va relatar les seves experiències les quals tenien el seu inici durant la guerra civil, encara que aquests records són només flaixos per la curta edat que tenia. A més, allò que recordava, en molts aspectes, eren simples supòsits, eren conclusions errònies a les quals havia arribat la família intentant esbrinar el per què de moltes situacions o l’origen de les mateixes. Per sort, ella i la seva família han pogut tancar algunes portes sabent què hi havia al darrere.

Aquell dia la família encara no havia pogut accedir als expedients del Pere i la Isabel. Una consulta feta per les historiadores va donar com a resultat un nom i un lloc on poder sol·licitar aquesta documentació. La van trobar! Temps abans, havien pogut veure l’expedient del pare de l’Antoni, el Pere i la Isabel. En els documents van poder detectar clarament els càstigs desorbitats que el govern de Franco aplicava a aquella persona que s’hagués manifestat a favor de la República i, encara més si havia actuat en favor d’ella. I aquest era el cas del pare dels tres germans.

El pare, Pedro Gambín Mendez, va ser empresonat i ingressat a la presó Model de Barcelona, el 8 de febrer de 1939. El Tribunal que el va jutjar, mitjançant consell de guerra que va tenir lloc al Palau de Justícia número 3 de Barcelona, el va condemnar a 30 anys de reclusió (reclusió perpètua). Per complir la pena el van traslladar a Guadalajara el 14 de setembre de 1942, però dos anys més tard, el 17 d’agost de 1945, mor d’anèmia, segons consta al certificat de defunció, a la presó denominada Cárcel de la Seda a Talavera de la Reina (Toledo). Les acusacions eren molt greus i, com en altres milers de casos, no havien estat comprovats els fets, encara que en el seu expedient hi posés «hechos probados», frase que ja venia escrita en lletra d’impremta. La realitat és que ell tenia un oncle, membre important del Comitè i a ell li donava feines com, per exemple, fer guàrdies en un polvorí. A més, no s’havia amagat de fer manifestacions públiques a favor de la República. La sentència diu: «Se puso a las órdenes del comité revolucionario haciendo guardias en la puerta de su local provisto de fusil y pistola. Se instaló en un cuartel de la guardia civil ocupando la habitación que pertenecía al sargento destrozando parte del mobiliario y la documentación». La Isabel, ja de gran, sovint quan passava per davant de la caserna  de la guàrdia civil pressentia que havia viscut allà. Recordava una bufetada que li havia donat el seu pare en aquell lloc, la qual quasi la va fer caure i que ella es va fer un fart de plorar. Un dia ho va preguntar a la seva tia Isabel i li va respondre «ya lo creo que viviste ahí»

En aquest context, la mare, sola al poble i amb tres fills, queda embarassada i té un quart fill, en Llorenç, el 30 de juliol de 1943. Va ser el capellà de Malgrat qui va denunciar el fet al Tribunal Tutelar de Menors el 2 de juny de 1943. Els documents diuen: «vive en una choza que se ha construido en la playa hace unas tres semanas. La situación es de extrema miseria y corruptora» El Tribunal li va treure a la mare la pàtria potestat dels dos fills menors, el Pere, de 12 anys, i la Isabel, de 7, perquè, «rebien exemples corruptors d’una mare que portava una vida immoral» (la traducció és de la família). L’Antoni, el més gran, tenia 16 anys, en aquells moments. La família, fins fa poc, va pensar que no se l’havien endut perquè estava molt malalt a l’hospital, amb tisi (de la qual va sanar, sortosament). Però a l’expedient consta una nota de l’inspector investigador, amb data del 16 de juliol de 1943, que fa pensar que no seria aquest el motiu, sinó que treballava i tenia una casa. La nota diu: «Antonio es jornalero del campo, domiciliado en la casa de su abuelo y tía materna, gana 60 pesetas al mes y comidas. La Josefa (tía materna) como buena egoísta se ha quedado en casa el sobrino mayor, que es el que por tener edad de trabajar, trabaja y gana un jornal.» Així doncs, com hem dit, el Pere i la Isabel van ser  ingressats en diferents centres de menors a Barcelona.

La Isabel va entrar a l’Hogar Nuestra Señora del Coll el 7 d’octubre de 1943. Aquest centre estava situat al carrer Albigesos, a Gràcia. Com altres persones que ens han explicat el seu pas per aquest mateix centre (excepte el període que van estar de directora la Montserrat Saltor i d’ajudant  la Maria Lucas)  té gravada una infància viscuda a base de passar fred, de patir càstigs, d’haver de treballar amb duresa i de sentir una gran soledat.

Es llevaven a les 8. Al matí feien la neteja i unes hores d’estudi. Cadascuna tenia una tasca assignada. Els llits, els lavabos… A ella li va tocar netejar l’escala de marbre blanc que unia cinc pisos. Les netejava dues vegades a la setmana amb un producte que es deia Trisodín. Estava hores i hores per fer l’escala. Ella diu que era més gros el fregall amb el qual les fregava que no pas ella! «Quedava de blancaaa», comenta. Després de la neteja, anàven unes hores a estudi.

La filla de la directora els donava classe. Es deia Montserrat i era mestra. Tenien dues hores de classe i una estona per resar, fins a l’hora de dinar.  Aprenien les quatre regles principals. Quan va sortir va haver d’anar a escola altra vegada perquè necessitava tenir algun títol, al menys el d’escolarització. Sap de noies que les havien col·locat a fer de minyones. Malgrat tot, si eren espavilades els donaven carrera. Quan tenien certa edat les portaven a estudiar fora. Una d’elles va sortir d’allà sent mestra.

A la tarda fèien mitja, cosien i repassaven la roba sargint allò estripat. Per encàrrec fèien, de punt, roba pels bebès. Suetets, guants (els deien mitones), peúcs, mitjons… Ho venien a una fàbrica de Badalona o Mataró. De tota la feina feta al llarg de tants anys només va trobar tres-centes pessetes en la llibreta d’estalvis que van donar-li al marxar. Aquesta llibreta, la qual al llarg dels anys sempre li anava a parar a les mans, ara no la troba, l’ha perdut. En algun lloc la devia ficar i potser qualsevol dia li surt, ens comenta. Moltes vegades cosien en un dels patis, sota uns arbres molt grans dels quals penjaven uns fruits, una grana allargada. Eren pebrers. Per sobre dels arbres veien rates. Segurament  anaven a menjar el fruit i ella passava molta por pensant no li caigués alguna al damunt.

Recorda noms del personal però no els cognoms. La directora es deia Maria i la seva filla, la mestra, Montserrat. Tenia un fill –la directora- que es deia Josep Maria i la que els ensenyava a fer mitja es deia Juanita (li deien la señorita Juanita). El director es deia Andreu. Hi havia també les cuineres i una ajudant.

Té un bon record de la cuinera. La Isabel no tenia gana mai i el menjar d’allà tampoc era gaire bo i tot ho trobava dolent. La dona la cridava d’amagat i li donava algun plat en millors condicions. A ella el que li agradava era l’escudella barrejada. De totes maneres sort en va tenir de la manca de gana i d’aquesta senyora sinó sí que n’hagués passat, encara que menjar en tenien. Al matí els donaven un got de llet i pa. De plat, escudella barrejada, llenties, cigrons… Tot ho barrejaven amb patates. També faves, però faves seques. No recorda que els donessin mai fruita i això que hi havia arbres fruiters. Algú en menjava, però elles no, perquè veia les peles de plàtans, taronges… a les escombraries. La família que portava el centre tenia la vivenda en la planta baixa.

Anaven vestides amb una bata, unes espardenyes i mitjonets. Passava fred, sobretot quan es dutxava. L’aigua era freda i en el lloc on estaven instal·lades les dutxes hi havien unes finestres amb un batent que s’obria i sempre els tenien oberts, inclús a l’hivern. Les feien posar en fila només amb samarreta i calcetes que es treien a l’entrar a la dutxa. Hi havia moltes dutxes i cada nena entrava en una i així anava avançant la filera. «No vegis el fred que passaves!», exclama la Isabel. Els donaven una pastilla de sabó per rentar-se. Després de tants anys de dutxar-se amb aigua freda, quan va tornar a Malgrat, com que ja hi estava acostumada, encara ho feia amb aigua freda i li va costar rentar-se amb aigua calenta, però «ara no em donis l’aigua freda, eh!», diu la Isabel amb rotunditat.

És clar, amb aquell fred els penellons apareixien fàcilment. Moltes nenes en tenien però a ella no li van sortir. Era un mal que la població en general el patia, no calia estar tancada en un centre. La situació de penúria econòmica en la qual s’hi vivia no permetia tenir la roba adequada per protegir-s’hi del fred, ni en la majoria de les cases es disposava d’aparells per escalfar-les. La Isabel no va patir malalties greus. Sí va tenir febre en algunes ocasions, potser a causa d’angines o alguna altra infecció, però mai va veure un metge. Tot «t’ho passaves amb oli d’aquell que donaven abans, l’oli de ricino». Tampoc recorda que li haguessin posat vacunes. Només la de la verola, però aquesta ja li van posar a Malgrat, «a l’esquena», especifica. Ni tan sols va tenir  la menstruació allà dins. No va ser fins que va tornar a Malgrat. Ella veia noies que netejaven compreses i s’amagaven de les altres. Cadascuna es rentava les seves tovalloletes i a elles les feien marxar.

No disposaven de massa temps d’oci. Moltes vegades anaven al Parc Güell el qual estava a la vora del centre. En una de les sortides, la Isabel tenia la il·lusió de poder veure el seu germà que tocava en la banda de l’Asilo Duran, però no es van veure mai. Les altres sortides estaven molt relacionades amb la religió. Anaven a la processó de Corpus a Gràcia i a missa, als Josepets de la plaça Lesseps, la qual també estava propera al centre. De joguines en tenien poques. El dia de Reis les trobaven al pati, però quan passava una temporada –uns tres mesos- les recollien. Ella pensa que potser les guardaven per a l’any següent… Amb resignació ens comenta que al menys aquella il·lusió dels Reis sí que la tenien.

El dia de rebre visites també era una festa per a les nenes. Clar, les que en rebien perquè ella no les tenia. Aquest assumpte de les visites podia ser traumàtic tant per a les nenes (i nens) internes com per als pares o les mares. El Tribunal Tutelar de Menors era molt estricte a l’hora de donar permís a un familiar per visitar la nena interna. I això que parlem d’una visita dins el centre, vigilades i controlades, no d’endur-se-la de passeig. A la Isabel se li va quedar molt gravada a la memòria la desesperació d’un pare al qual no permetien veure la seva filla. Aquest home intentava veure-la des del carrer, a través de les reixes, fins i tot s’hi enfilava. Clar, la nena també intentava veure’l i quan el personal del centre se n’adonava, perquè la vigilaven, amagaven la nena de seguida. En aquells moments la Isabel no sabia que la seva mare també hi anava a veure-la però com el Tribunal no devia donar-li el permís no li permetien l’entrada. La dona  havia explicat a la família que ella anava a Barcelona a veure «a mi nena y a Pedro». Comprava pa per portar-li a ella i al Pere. Sembla que a vegades feia una part del trajecte a peu, potser fins a Montgat on tenia uns familiars, un cunyat. Feia nit i després anava cap a Barcelona. Inclús havia portat un retall de roba perquè li fessin un vestidet a la Isabel, potser poc abans de sortir perquè comentava als familiars que quan va tornar a Malgrat la nena no el portava.

El tema dels càstigs mereix un espai a part. Motius de càstig podien ser parlar mentre feien la feina o si trigaven a fer-la, si es feien pipí al llit o qualsevol tonteria de criatura. Si es feia pipí al llit li posaven el llençol pel damunt i li cantaven una cançó. Ja només de la por de fer-se’l no podia dormir, però clar, es dormia i apa, ja està! Dormien dues nenes juntes, no les separaven pel fet de fer-se pipí. Al pati, de nit, també les castigaven. Passaven molta por. Sovint patien un càstig que a ella li provocava el riure –seria cosa dels nervis- i llavors encara rebia més que les altres. La señorita Juanita, per qualsevol cosa que feia una, les posava a totes una darrere de l’altra, amb el cul a l’aire i els donava cop d’espardenya al cul. A ella, allò de fer cua amb les faldilles arromangades i el cul a l’aire esperant el cop d’espardenya li provocava el riure. I llavors, encara li donava més cops fins que plorava i li anava dient «per riure, això és per riure». Però potser el càstig que l’ha deixat més marcada és el de ficar-li la cara sota l’aixeta de la cuina, rajant l’aigua fins que li faltava la respiració i llavors la retiraven. Assegura que a ella li va fer la directora, la posava damunt una cadireta petitona perquè hi arribés.

La Isabel va ser donada d’alta del centre el 18 d’abril de 1951, amb 15 anys, dels quals vuit interna. Els seus oncles José Pérez, germà de la mare i la seva dona van demanar la tutoria i el Tribunal els va atorgar el dret de «guarda y educación». A l’expedient consta: «el 12 de abril de 1951 comparece José Pérez que careciendo de hijos y hallándose su sobrina protegida por este Tribunal a consecuencia de que la madre no reúne condiciones para tener a su hija, el diciente y su esposa se harían cargo de la menor comprometiéndose a educarla y instruirla cristianamente», i aporta un certificat del capellà de Malgrat signat el 5 d’abril de 1951. La Isabel no s’ho creia que tornava a Malgrat. La sensació que va sentir va ser la de llibertat.

Però el retrobament amb la família, després de tants anys de no veure-la, va ser molt fred. La Isabel, amb tristesa, resumeix així el seu retorn: «És molt dolent això! Molts anys. Molts anys sense veure ningú. I tu no saps per què. I tu penses, per què no et volen? I quan arribes t’és igual que sigui la teva mare, que sigui el teu pare, que sigui… Et quedes buit» I afegeix: «És una barbaritat. Te trobes abandonada. Estàs amb una gent que tu no coneixes, que no et tracta bé… Que et fan pencar i no tens edat. Et fan pencar, perquè no paraves en tot el dia. D’una cosa a l’altra.[…] Te donaven d’hora de pati, una hora. Però tot lo altre pencar, eh. Al matí fregar, col·legi, dinar, cosir…»

És clar, ella era una nena molt petita, amb només set anys, quan va ser separada de la família. Per al seu germà Pere va ser diferent perquè amb 13 anys ja tenia suficient capacitat per saber, inclús reflexionar, sobre el per què de la separació i havia tingut temps per adquirir uns llaços, uns referents familiars i guardar-ne memòria d’aquestes vivències. Però una nena de set anys encara no té desenvolupats aquests aspectes i creix sense referents familiars.

Una de les actuacions més cruels de la mal denominada protecció i tutela d’aquestes institucions va ser aquesta, la separació, el trencament, sovint definitiu, amb les arrels familiars. Per què separaven els germans per sistema, tant si eren com no del mateix sexe? Per què un dels càstigs més utilitzats era no veure el familiar el dia de visita? Per què no lliuraven els paquets o les cartes que els enviaven? I tants altres “per què” els quals ens portarien a la mateixa conclusió.

«I jo, burra de mi, quan em vaig casar la vaig anar a veure». La Isabel es refereix a la directora de Ntra. Sra. del Coll. Probablement, hi va anar perquè per a ella el seu referent era aquell centre. Com qualsevol altra noia que es casa i va a visitar la mare, l’àvia o la tieta al poble d’origen. Va ser l’any 1959. La directora no estava acostumada a rebre visites de noies que havien passat per allà ja que es va quedar molt sorpresa amb la visita. Al principi ni la va conèixer. Ella li va dir que era la Isabeleta, tal com l’anomenava quan era al centre. Es van veure al pati, van parlar una estona, inclús es van fer una foto juntes, però de seguida la va deixar sola i va entrar dins la casa. La Isabel no es va atrevir a entrar-hi i això que portava caramels per donar a les nenes perquè sabia l’alegria que els donava el rebre’ls. Però va ser incapaç d’entrar-hi. Al ser allà, dins el seu subconscient devien aflorar tots els patiments i la manca d’amor i li va semblar que si hi entrava ja no tornaria a sortir-ne. Així que se’n va anar. Abans, però, va passejar-se pel bosc i pels jardins i es va fer una foto en un pont que hi havia en la finca. Com d’altres persones que hi van estar, la descriu com una torre molt maca. Preciosa. Amb uns sostres que «treien l’hipo»  i afegeix que va ser una pena que la destruïssin per fer pisos.

La tarda va cloent i es va fent fosc. Per a la Isabel ha estat una tarda en què ha hagut de reviure moltes emocions i moments tristos. Però tot i així, encara ens acomiadem rient perquè la Isabel, tot i que li és dur el record, amb bon humor ens canta la cançó dedicada a les pixaneres:

«Pixaner de la muntanya
et farem un sac de palla.
La corretja sota el llit
per pegar al pixallits»