Pere Gambín Pérez

VIVÈNCIES

Pere va estar al centre Asilo Duran de Barcelona de 1943 a 1947.

De 1947 a 1948 va estar a la Colonia Agrícola de Santa María del Vallés (OTA) de Lliçà de Valls-Granollers.

El silenci mai és absolut. El Pere ens va deixar el 26 de novembre de 2000, just amb el canvi de segle, però podem transmetre algunes de les seves experiències gràcies a què l’hem conegut a través de cinc veus de dona.  La de M. Àngels, l’esposa; la d’Anna, la filla; la d’Isabel, la germana; la de Dolors, la cunyada i la de Dolors –també-, la neboda. Elles han refet alguns instants i algunes vivències del seu familiar.

Un dia de tardor del 2009, Dolors, la neboda, va contactar amb nosaltres. Ella i la seva cosina Anna estaven recopilant informació per poder completar al màxim el trencaclosques inacabat del període familiar de la postguerra, el qual tenia les arrels en els fets succeïts durant la guerra civil. Així va ser com una tarda primaveral, a Santa Susanna,  ens vam reunir vuit dones al voltant d’una taula i, unes i altres, vam plantejar supòsits, vam explicar experiències pròpies o alienes, vam recopilar dates i fets, en definitiva, vam procurar construir una història a través dels records, de la memòria d’elles sobre les experiències explicades pel mateix Pere al llarg dels anys de convivència.

Cal afegir que, en aquells moments, la família no havia pogut accedir a l’expedient del Pere. Per sort, una consulta feta per les historiadores va donar com a resultat un nom i un lloc on poder sol·licitar aquesta documentació. La van trobar… I van poder afegir més peces clarificadores en aquell trencaclosques obert feia temps i també va facilitar que nosaltres poguéssim conèixer més coses del Pere.

Pere Gambin i Pérez va néixer a Xerta (Tarragona), el 12 d’octubre de 1930. Quan va esclatar la guerra civil la família vivia a Malgrat de Mar (Barcelona). El Pere tenia un germà més gran, l’Antoni, i una germana més petita, la Isabel. La família havia perdut dues filles, la primera, nascuda el juny de 1929, va morir amb 14 mesos i, una segona, nascuda el març de 1935, quan comptava dos anyets.

El pare, Pedro Gambín Mendez, va ser empresonat i ingressat a la presó Model de Barcelona, el 8 de febrer de 1939. El Tribunal que el va jutjar, mitjançant consell de guerra que va tenir lloc al Palau de Justícia número 3 de Barcelona, el va condemnar a 30 anys de reclusió (reclusió perpètua). Per complir la pena el van traslladar a Guadalajara el 14 de setembre de 1942, però dos anys més tard, el 17 d’agost de 1945, mor d’anèmia, segons consta al certificat de defunció, a la presó denominada Cárcel de la Seda a Talavera de la Reina (Toledo). Les acusacions eren molt greus i, com en altres milers de casos, no havien estat comprovats els fets, encara que en el seu expedient hi posés «hechos probados», frase que ja venia escrita en lletra d’impremta. La realitat és que ell tenia un oncle, membre important del Comitè i a ell li donava feines com, per exemple, fer guàrdies en un polvorí. A més, no s’havia amagat de fer manifestacions públiques a favor de la República. Concretament, la sentència diu: «se puso a las órdenes del comité revolucionario haciendo guardias en la puerta de su local provisto de fusil y pistola. Se instaló en un cuartel de la guardia civil ocupando la habitación que pertenecía al sargento destrozando parte del mobiliario y la documentación».

En aquest context, la mare, sola al poble i amb tres fills,  queda embarassada i té un quart fill, en Llorenç, el 30 de juliol de 1943. Pel que ha pogut saber la família recentment al poder accedir a l’expedient del Pere, el capellà de Malgrat va denunciar el fet al Tribunal Tutelar de Menors el 2 de juny de 1943. Els documents diuen: «vive en una choza que se ha construido en la playa hace unas tres semanas. La situación es de extrema miseria y corruptora». El Tribunal li va treure a la mare la pàtria potestat dels dos fills menors, el Pere, de prop 13 anys, i la Isabel, de quasi 7, perquè, «rebien exemples corruptors d’una mare que portava una vida immoral» (la traducció és de la família). L’Antoni, el més gran, tenia 16 anys. La família, fins fa poc, va pensar que no se l’havien endut perquè estava molt malalt a l’hospital, amb tisi (de la qual va sanar, sortosament), però a l’expedient consta una nota de l’inspector investigador, amb data del 16 de juliol de 1943, que fa pensar que no seria aquest el motiu, sinó que treballava i tenia una casa. La nota diu: «Antonio es jornalero del campo, domiciliado en la casa de su abuelo y tía materna, gana 60 pesetas al mes y comidas. La Josefa (tía materna) como buena egoísta se ha quedado en casa el sobrino mayor, que es el que por tener edad de trabajar, trabaja y gana un jornal». Així doncs, com hem dit, el Pere i la Isabel van ser  ingressats en diferents centres de menors a Barcelona. La Isabel ens parla de les seves experiències personals en un apartat propi com a protagonista, així que ens centrarem en les del germà.

El Pere ingressa a l’Asilo Toribio Durán l’11 d’octubre de 1943. Aquesta institució era un centre auxiliar del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona amb funcions reformadores. A l’expedient, hi ha un informe de l’Inspector Investigador, de 16 de juliol de 1943, en el qual detalla «Pedro, de 12 años, asistió al colegio, sabe leer y escribir, y sumar. El día 13 del actual se ha colocado con un carnicero para guardar y llevar al monte a las ovejas y carneros, ganando 25 pts. semanales según le ha prometido. Este menor vagaba y aun hoy así lo hace, a su libre albedrío, pidiendo dinero o frutas de la caridad pública, para llevárselo a su casa, y alguna vez instado por su madre ha cogido frutos en los campos». És probable que ho fes, però segur que obligat per la necessitat com tantes altres persones van veure’s obligades a fer-ho, tant al camp com a la ciutat.

Fàcil no els va estar d’endur-se’l. En un informe signat per Salvador Gatell, datat el 7 d’octubre de 1943, consta: «En el día de hoy se ha procedido a la recogida de la menor Isabel Gambin del domicilio de sus tíos y abuelos en donde vive también actualmente su madre […] no pudiéndose recoger a su hermano Pedro por ausencia del mismo del domicilio y a pesar de haber sido buscado por todo el pueblo con resultado negativo y habiendo informado el sr. [sic] Alcalde que hay veces no aparece el menor en dos o tres días por su casa, se ofreció espontáneamente a delegar un alguacil para que en cuanto vuelva retenga y traslade en el primer tren a ésta al menor en cuestión para su presentación a este Tribunal a fin de que sea internado».

No sabem si, d’haver estat viu en Pere, ens hagués explicat les seves vivències en el centre. Ens hem trobat amb persones que van passar per aquest mateix lloc que no ho han volgut fer de cap manera. Els és tan dur i potser tan humiliant que són incapaços de parlar-ne. De fet, el Pere tampoc va explicar massa coses a la seva família i les qüestions explicades no les va fer al detall però intentarem reproduir algunes de les experiències transmeses. Tota la família coincideix en dir que a ell no li agradava parlar massa d’aquella època i que sempre deia que havia estat molt dur l’internament.

Poc després d’ingressar, el 8 de febrer de 1944, al Pere li van fer una «psicometría, medida de la inteligencia global, método Binet-Terman» en el Laboratorio Psicotècnico dependent de la Junta Provincial de Protección de Menores de Barcelona. El diagnòstic va ser «retraso profundo». Seria interessant que una persona professional del món de la psicologia o la psiquiatria donés la seva opinió sobre aquest mètode i els resultats que l’acompanyen, perquè la seva família diu que mentre va viure mai va manifestar cap símptoma de disminució mental o intel·lectual, cosa que es pot afirmar davant la manera en què resolia diferents situacions i el propi desenvolupament com a persona.

El mètode citat sembla una combinació de mètodes.  Un d’ells, és l’instaurat pel francès Alfred Binet (1857-1910), principal creador a principis del segle XX de l’escala d’intel·ligència que porta el seu nom. Aquesta escala es basa en la capacitat de comprensió, del domini de vocabulari, de l’aritmètica, etc., introduint el concepte d’edat mental, noció que més endavant es mesuraria amb un criteri estadístic anomenat “quocient intel·lectual”. La seva idea era que gràcies als resultats d’aquests tests d’intel·ligència, si s’aplicaven a l’escola, es podria prestar més atenció als nens i nenes amb unes majors dificultats intel·lectuals. Durant aquesta època van haver diferents debats al respecte i sorgiren algunes revisions. Posteriorment, el nord-americà Lewis Terman (1877-1956), va desenvolupar estudis a la inversa. Deia que en realitat els nens superdotats tenen una millor adaptació social i desenvolupament físic que no els altres, per això calia dirigir cada grup cap a un camí diferent. Mentre que a uns se’ls havia de dirigir cap a treballs poc qualificats, als altres se’ls havia de permetre l’accés als estudis. El 1928, Terman va dirigir un grup eugenèsic que promocionava i aplicava l’esterilització forçosa a Califòrnia.

De totes maneres, pel que fa al Pere, el fet de passar sis anys de la seva infància immers en una guerra civil i una postguerra no li va facilitar l’assistència a classe i, com tants altres nens i nenes, es va quedar en un nivell d’aprenentatge molt inferior al que li pertocava per l’edat. I això no tenia res a veure amb la seva capacitat intel·lectual. En l’informe mèdic esmentat, hi ha una nota que especifica «dice que su madre lo trajo aquí para aprender un oficio». Aquest raó no lliga amb el que s’especifica en el seu expedient. Potser és que aquest és el motiu que li van dir per emportar-se’l de casa la mare. No és la primera vegada que el Tribunal donava una excusa al nen o a la nena per separar-lo de la família sense aldarulls. Com hem vist, per a la mare la separació era totalment involuntària. La Dolors (familiarment Lola, la cunyada del Pere, germana de la Maria Àngels, la seva dona) explica que ella i la mare del Pere van treballar a casa durant molts anys per a una fàbrica de Pineda de Mar,  repassant gènere de punt (tallar fils, cosir botons…). Seien juntes a cosir i la mare li va comentar en moltes ocasions, amb dolor,  «me hicieron eso sin que yo hiciera nada», referint-se a la retirada dels fills. Jacinto López, Inspector Investigador, en el seu informe del 16 de juliol de 1943, deia: «La madre no quiere que el niño sea encerrado por virtud de ese mal concepto que el vulgo tiene de tolerar que un hijo sea encerrado y de un cariño mal entendido».

El Pere, per millorar la seva situació, volia tocar en la banda de música de l’Asilo, però no el deixaven. Volia tocar la trompeta i tenia les dents de davant molt separades i li era un problema, però al final ho va aconseguir i d’aquesta manera sortia del centre. Anaven a tocar a les festes dels barris i a alguna casa particular quan feien alguna festa. Moltes vegades després de tocar els donaven berenar o al menys aconseguia caramels.

El menjar era dolent. Els donaven una mena de farinetes de blat bullides (també podies ser de blat de moro) i com a verdura els posaven les pells de les faves que s’havien menjat els educadors. A dins l’olla s’havien trobat sorpreses. Des d’un diari a una pastilla de sabó. Les  olles les remenaven amb una pala perquè eren enormes. Si els donaven una taronja es menjaven fins i tot la pell i si era un cacahuet, també.  Un dia van quedar sorpresos perquè es van trobar la taula parada i al costat de cada plat hi havia una taronja i un xusco de pa. Van pensar «ui, avui menjarem bé», però al cap d’un moment ja havien desaparegut les taronges i el pa i només quedava el plat buit. Es veu que havia anat una visita important i quan va marxar van retirar els extres.

Abans de dormir cada dia resaven el parenostre. Això sí, havien de dormir amb les mans fora dels llençols, a la vista,  no fos cas que es toquessin res… Però era una moralitat falsa. El Pere havia vist que passaven coses estranyes, amb entrades i sortides als despatxos o altres habitacions de nanos i capellans, inclús un dia va comentar a la família que havia vist a un dels capellans abusar sexualment d’un nano.

Si bé en un principi, els informes dels inspectors semblaven assenyalar el Pere com un petit delinqüent, a partir de l’any 1945 hi ha un canvi de concepció. Concretament, el 18 de juny d’aquest any, Javier Isard declara en un informe: «Este menor se porta bien y no presenta dificultad alguna en cuanto su conducta, pues se trata de un caso de facultad protectora». Mitjançant aquests documents i altres de posteriors, datats l’any 1946, Javier Isard es planteja la idea d’enviar-lo a Santa Maria del Vallès o bé a Gimenells. Inclús amb l’ajut del capellà de Malgrat, buscar-li un lloc per la zona de Malgrat, però de moment,  no es van portar a terme cap d’aquestes intencions.

La família sabia que el Pere s’havia fugat del centre en una ocasió, però va ser gràcies a veure l’expedient que han concretat dates. Va ser el 30 de gener de 1947, quan ja portava més de tres anys intern. Però aviat el van trobar i el 5 de febrer reingressa. Naturalment, va ser castigat. Sobre els tipus de càstigs ell explicava a la seva esposa que donaven moltes garrotades i un dels que més en donava, era un capellà que es deia Antolín.

Als pocs mesos de la seva fugida, concretament el 29 de novembre de 1947,  finalment el van enviar a la Colònia Agrícola de Santa Maria del Vallès, dins el terme municipal de Lliçà de Vall (Barcelona). Tenia 17 anys. Allà la vida li va canviar.

Santa Maria del Vallès (actualment encara existeix, és un centre per a joves de 14 a 18 anys, concertat amb la Generalitat de Catalunya) formava part de l’Obra Tutelar Agrària (llavors era un patronat privat, ara és una fundació), creada per Ramon Albó el 1928. Una de les principals finalitats era la repoblació del camp i, de pas, s’oferia a nois i noies (també hi havia centres femenins) la possibilitat d’aprendre a ser pagesos i tenir una sortida laboral. Sovint s’enviaven nens i nenes considerats conflictius, no tant sols per motius de delinqüència sinó per tenir alguna disminució psíquica. Qui sap si l’informe que li van fer al Laboratori Psicotècnic va facilitar l’ingrès del Pere en aquest centre. Sigui quin sigui el motiu, per a ell va ser una sort.

De Santa Maria del Vallès i del seu director, Josep Domènech i Mas, sempre va guardar un bon record.  Allà va ser feliç, al menys és el que ha transmès a la seva família. Ell els explicava que tenia llibertat, no els pegaven i podia dormir bé. Treballava al camp, portava un carro, llaurava i feia altres feines agrícoles i, a més, se sentia adult, doncs li donaven racionament de tabac (ara, el fet de donar tabac a un adolescent ens sembla una barbaritat, pràcticament un delicte, però llavors era molt normal) i podia sortir els caps de setmana. Quan ho feia, solia anar a Granollers.

No s’hi va estar massa temps. El 5 de setembre de 1948 marxa cap a Santa Susanna. El capellà de Malgrat s’encarrega de fer un escrit al Tribunal de Menors explicant que poden col·locar-lo en la casa de camp on treballa el seu germà Antoni ja que ha de marxar a fer la mili. És així com amb quasi 18 anys i 6 d’internament comptant els dos centres, el van deixar anar a treballar a Santa Susanna. És clar que li encarreguen al capellà que «quede suficientemente separado de su madre, cuyo trato deben evitar los guardadores del menor» i que vagi enviant informes del seu comportament. Aquest home es converteix en una mena de vigilant perpetu del Pere. A l’expedient s’han trobat moltes cartes del religiós, en les quals la principal preocupació que transmet a través d’aquests escrits és que el  Pere no complia amb el seu deure d’anar a missa. El Tribunal l’acaba nomenant delegat de vigilar el Pere en les qüestions religioses. L’obsessió d’aquest capellà va arribar a uns extrems malaltissos. El 20 de juny de 1951, quan només li faltaven al Pere uns 4 mesos per la majoria d’edat, encara el volen batejar sub-conditione, ja que per la crema de documents a la parròquia de Xerta, no poden confirmar que el xicot havia estat batejat.

Aquesta és la petita història del pas del Pere pels centres d’internament. Són pinzellades, simples fragments. Però cap detall és despreciable. Tot són peces que acaben constituint un gran bloc.

I una qüestió molt important, el Pere, encara que ja no hi sigui amb nosaltres, continua formant part d’una família que no l’ha oblidat. D’una família que s’ha mantingut unida malgrat la malèvola intenció de les institucions franquistes de disgregar-la.

El Pere l’any 1948
Pere Gambín a Ceuta
Família Gambín

Pin It on Pinterest

Share This