Bautista Sánchez Granero

Vam conèixer el Bautista i la Carmen, la seva dona, al Centre Cívic del Coll, havien vingut a la inauguració de l’exposició Infància Robada. Buscaven algun company d’infantessa del Bautista. Quan ens vam tornar a veure, el dia del passi del documental Darrere la finestra, vam quedar per trobar-nos i parlar amb tranquil·litat de les seves experiències.

Unes setmanes després ens van rebre a casa seva. Va ser una tarda agradable, en la qual el Bautista ens va anar explicant la història d’aquells anys  passats al Grupo Benéfico i a Ntra. Sra. de los Ángeles de Vallvidrera.

Però comencem pel principi. En Bautista Sánchez Granero va néixer el 7 de febrer de 1939, en un poble de Conca, Villar de la Encina. Allà la seva mare feia de jornalera al camp, anava amb les cuadrillas a la verema, a segar… Passava mesos fora de casa treballant en el que trobava, calia alimentar els quatre fills. El pare estava empresonat per roig: acusat de “desafecto al régimen”, va estar condemnat a mort durant 7 mesos. Va passar 10 anys a la presó de Cartagena.

La vida al poble era molt dura, mesos separats de la mare, a càrrec de l’àvia, i per molt que la seva mare treballés no se’n sortien, els diners que cobrava ja els devien.

Tenien un oncle que vivia a Barcelona, per això la Sole, la germana gran del Bautista, va venir a treballar-hi, com tantes altres noies, obligades a deixar les seves cases i famílies per emprendre el camí de l’emigració quan encara eren unes nenes. Si no podien ajudar a l’economia familiar amb les seves minses setmanades, com a mínim eren una boca menys que alimentar. Temps després la va seguir l’altra germana, la Maria.

Finalment, el setembre de 1944, la mare i els dos fills petits també van venir a Barcelona. La mare portava una carta de la Protección de Menores de Cuenca per a què acollissin els nens a la Protecció de Menors de Barcelona. Així va ser com el Bautista i el seu germà gran van entrar al Grupo Benéfico.

Els primers dies van ser molt durs per al Bautista. Separat del seu germà, que estava en una altra falange, es passava les nits esperant que tornés la seva mare. Per sort,   a poc a poc es va anar acostumant a la nova vida a la “Prote”.

El centre estava organitzat en falanges, ell va entrar a la número 16, que era la Maternal. Conforme anaven complint anys canviaven de falange: la 15, la 14… Les falanges dels més petits tenien una educadora, i les dels grans un educador. A classe, els mestres també eren homes o dones, segons l’edat dels interns.

A més del personal civil hi havia el religiós, les monges –madres-, que s’ocupaven de la intendència. El Bautista recorda a la Madre Dolores i a la Madre María, aquesta era més dolça, la Madre Dolores era més seca. Les dues eren les encarregades de la infermeria. Altres s’encarregaven de la bugaderia o de la cuina, tot i que també hi havia un cuiner i més personal femení per ajudar i fer la neteja.

Al soterrani de la infermeria era on els hi feien les revisions, el metge de capçalera era el doctor Cairó, però també els visitaven especialistes, un dermatòleg, un otorinolaringòleg, “el medico de los ojos era el doctor Vila Coro”, ens explica el Bautista. Malgrat això, un cop que va estar malalt amb molta tos i refredat, el van deixar a l’habitació, sense que ningú li fes cas, fins que es va curar.

El Bautista tenia berrugues als genolls i les hi tallaven amb unes estisores i li posaven iodo per assecar-les-hi. Als 6 o 7 anys, quan estava a la falange 15, va tenir galteres i no podia empassar-se res, però l’educadora li pegava per a què mengés. Diu el Bautista que era una mica dura…

Quan agafaven sarna els feien despullar i els hi posaven una pasta de sofre per tot el cos i els enviaven al llit només amb el llençol, així els hi desapareixien els picors. Per al mal d’ulls els hi posaven un pal de les orelles sucat amb un líquid que picava molt, però que curava.

Les habitacions eren com en un quarter, els llits tenien les potes en forma d’aspa i les posaven d’una forma especial, així quan algun company s’asseia al llit aquest se li plegava. Era una de les bromes que es feien els nois interns entre ells. Cada matí plegaven els llençols i doblegaven el matalàs i ho tapaven tot amb la manta, deixant-ho preparat per a les senyores de la neteja que s’ocupaven de fer els llits i netejar la sala on dormien.

En una altra sala hi havia les dutxes. Baixaven en fila, amb la muda i la tovallola, havien d’anar en compte de no caure, el terra era de ciment i relliscava molt. Es dutxaven un cop a la setmana, amb aigua freda, un fregall d’espart i poc sabó. Quan es dutxaven es canviaven de roba, havien de portar-la tota la setmana encara que s’embrutessin. Els petits es rentaven 4 o 5 junts en una pica, a mitja tarda, abans de berenar.

Dormien en calçotets estiu i hivern. Anaven vestits amb camisa, pantalons i espardenyes, res a veure amb l’uniforme que portaven els dies de festa i que és com els que es veuen a les fotografies que li vam portar, que consistia en una camisa blanca, pantalons i sabates. El dia de la comunió també portaven un vestit maco, ens explica, però un cop acabada la cerimònia els hi feien treure i posar-se la roba de diari. Així el vestit servia per a un altre nen.

El Bautista va fer la comunió als 7 anys, l’any 1946, normalment la feien quan ja sabien resar. La Confirmació els hi donava el Bisbe de Barcelona. El dia de la comunió hi havia un altre extra, els hi donaven un esmorzar de xocolata amb xurros.

Els altres dies esmorzaven un cassó de llet i una llesca de pa. També menjaven farinetes i pa de blat de moro. El dinar podia ser olla barrejada, amb patates, fideus, arròs… i de segon hamburguesa amb ceba i una llesca de pa, o sardines, o verat fregit… El berenar era una fruita, normalment taronja o poma. Se la menjaven amb pell, les taronges les rascaven abans a la paret. Sopaven farinetes. Tenien pocs extres, si no els ho portaven les famílies, només per Nadal els hi donaven una mica de torró. També celebraven els Reis, que els hi portaven algun cacharrillo com cotxets o tramvies de llauna, ninotets de corda, cavallets de cartró…

La família al principi només podia anar-los a veure molt de tard en tard, cada dos mesos. Després van ser cada mes. Sempre esperaven la seva visita amb moltes ganes. Estaven tots els nens darrere la porta de ferro, esperant fins que l’obrien. Durant la visita passejaven pel pati. Al Bautista i al seu germà els anaven a veure la seva mare i la seva germana Sole, i els hi portaven paquets amb menjar, pa, embotit, el que podien, però no s’ho quedaven, havien de donar-ho a l’educadora de la falange.

Per Nadal els deixaven anar de permís 8 o 9 dies amb la família. Al principi d’estar al Grupo Benéfico no els deixaven sortir, va ser després quan ja els hi donaven permisos. Un any durant aquest permís es va posar malalt i els senyors de la casa on servia la seva mare, el van portar a casa del doctor Cairó, el metge del Grupo Benéfico, perquè el coneixien. El doctor va dir que no era res important i que ja el veuria a la Protección. El Bautista estava espantat perquè tenia por que el castiguessin, o que quan tornés li donessin algun coscorrón, però per sort no li va passar res.

Quan el Bautista i el seu germà van entrar al Grupo Benéfico primer els van fer passar per la infermeria on els hi van fer un reconeixement mèdic. Després els hi van fer proves de coneixements, ell recorda que va haver de fer un trencaclosques. Habitualment la prova que els hi feien als nens quan ingressaven era una psicometria per mesurar la intel·ligència global, mètode Binet-Terman. Per documents que hem trobat sabem que anys més tard van fer proves de coneixements a tots els nens ingressant en el centre, entre ells al Bautista i  el seu germà.

Estudiaven les assignatures bàsiques, gramàtica, aritmètica… Recorda que escrivien amb plumilla i per fer una “pifia” (broma) posaven una burilla de tabac al tinter, així quan escrivien feien borrones. Escrivien en quartilles i la señorita ho repassava. Els llibres, quan acabava la classe, els guardava la professora en un armari. Feien classe al matí des de després d’esmorzar fins a les 12 h., quan sortien al pati a jugar.

Jugaven a pilota amb pilotes de goma, o fetes de draps. Feien estels de cartró, que es deien abiluchos, per al fil utilitzaven els cordons de les espardenyes. Sempre havien d’estar visibles en el pati.

A la tarda feien classe des de les 3 h, havent dinat, fins l’hora de berenar, a les 5 o 5,30 hores. D’esport només feien gimnàstica. Els hi van ensenyar les quatre regles i poc més.

Els nois grans tenien tallers de lampisteria, fusteria, pintura… treballaven fent el manteniment. També hi havia barber i “zapatero remendón”. Quan tenien 14 o 15 anys els hi buscaven feina d’aprenent fora del centre. Al seu germà el van col·locar en un colmado i després va entrar en una impremta i va aprendre l’ofici en el que ha treballat tota la vida.

Totes les activitats, des que s’aixecaven a les set del matí, eren anunciades per un gong, que era un escut de ferro penjat per unes cadenes. El porter era l’encarregat de fer-lo sonar. Quan tocava la senyal havien de formar (sabien el lloc on havien de posar-se per les totxanes del pati) i després es dirigien al lloc que corresponia.

Els diumenges, les festes i molts dies havien d’anar a missa, després formaven en el pati i cantaven el Cara al Sol amb el braç alçat. Resaven al matí, abans d’esmorzar i a la tarda, abans de sopar, el rosari.

Al Grupo Benéfico hi havia teatre i un cor a l’església. Un cop els hi van fer putxinel·lis a la sala d’actes. També els hi feien cine i els hi passaven documentals. Els diumenges sortien a jugar al parc de la Ciutadella, a una zona que li deien “los mil árboles”, perquè hi havia molts arbres. Una vegada els van portar al teatre, a la Sala Mozart (carrer Canuda, 31). Anaven a la processó de Setmana Santa, al Portal de l’Àngel. Seien davant dels Almacenes Jorba i la gent els hi tirava diners per riure-se’n quan es barallaven per agafar-los i es burlaven dient-los que eren de l’hospici.

La Vanguardia del dia 13 d’octubre de 1946 recull les activitats del Dia de la Raza i les festes del Pilar: “Entre los actos celebrados durante el día de ayer, merece especial relieve el inaugural de la fundación «Nuestra Señora de los Ángeles» para niños abandonados, creada por el gobernador civil y entregada por éste a la Obra Tutelar de Menores.” Van assistir el Ministre de Justícia, Fernández Cuesta, el governador civil, Bartolomé Barba Hernández, el governador militar, el vicari general de la diòcesis, l’alcalde, el president del Consejo Superior de Protección a la Infancia i el jutge de menors, Ramon Albó, entre moltes altres personalitats.

L’article també descriu les instal·lacions de la finca situada en la muntanya de Vallvidrera, a més de l’obligatòria capella, a la planta baixa hi havia una sala d’actes, els menjadors, les cuines i el rebost. A les plantes superiors hi havia els dormitoris, les cambres de bany amb dutxes, les sales d’estudi i un gimnàs “superdotado”. Encara que només hi anaven esporàdicament a jugar. Ells només feien gimnàstica amb la professora.

El Bautista, quan tenia 7 anys, va ser un dels nens que van inaugurar el centre de Ntra. Sra. de los Ángeles. Els van portar en autocar, primer van haver de passar per la Casa Golferichs, a recollir les claus de la Torre, com l’anomena ell. Aquell primer dia no tenien provisions, encara no havien arribat, així que es van haver de conformar amb farinetes i pa fregit. El Bautista va estar-hi dos anys. Encara recorda el telèfon del centre, era el 70150.

A Vallvidrera van anar els nens una mica delicats de salut o que necessitaven recuperar-se d’una malaltia. Però pels documents que hem  trobat sabem que en el temps que el Bautista va estar-hi no va guanyar gaire pes. Primer eren 25 nens, però després van arribar a ser 125 o 150 nens.

Hi havia masovers, la Conxita i el Josep, que eren de Lleida i vivien en un pavelló a part. Cultivaven els camps i es menjaven el que recollien, com les bledes. Tenien un hort, gallines i un petit llac amb peixos. Altre personal del centre eren els educadors i els mestres, les cuineres… També hi havia un guàrdia de paisà, estava en una caseta que hi havia al costat de la porta.

Les visites seguien sent un cop al mes, però era un calvari per a la família arribar fins a Vallvidrera. Havien d’anar fins a la plaça Bonanova amb el tramvia 39 i des d’allà caminant fins a la Torre. El Nadal el celebraven al centre, no els deixaven sortir. Els reis els hi portaven alguna joguina de regal, un cop li van portar una vaca amb rodes, però uns brètols la van tirar a la bassa. Per sort va surar i la va poder recuperar.

Hi havia infermeria, però no metges. Un cop van agafar polls i els hi van tallar el cabell al cero, amb un mechón, com ell diu,  al front. A la Torre, fins aquell moment, els hi havien deixat créixer el cabell.

Estudiaven poc, generalment jugaven i mataven el temps. No hi havia tallers. El vestuari era com el del Grupo Benéfico, també els hi canviaven un cop a la setmana. A la nit, quan pujaven del menjador a l’habitació ho feien corrent per poder caçar les rates que estaven als torreones on guardaven les garrofes.

Anaven a missa quan pujava el capellà del Grupo, el pare José Manuel García-Díe i Miralles del Imperial, que feia les funcions de director (nomenat director de l’Instituto Ramón Albó, de la Protecció de Menors de Barcelona). També els hi feia xerrades i els hi explicava aventures. El Bautista en té un bon record, diu que era bona persona. Mentre era allà el van operar d’angines i va mossegar la mà del metge. El pare García-Díe el va portar a ell i 4 o 5 nens més, que també havien operat, d’excursió a Montserrat. Allà els hi va ensenyar la sepultura de la seva família, que està a la Basílica.

A Ntra. Sra. de los Ángeles també hi havia nens d’altres llocs. El Bautista recorda un cop que hi havia nens estrangers, en concret recorda a un que era alemany i es deia Henri. Al cap d’uns anys, quan ell ja no estava en la “Prote”, el va tornar a trobar.

El Bautista era una mica trapella, quan podia s’escapava per acompanyar els companys més grans quan anaven a buscar el pa a Vallvidrera. Una vegada va trencar el vidre de l’habitació d’un cop de cap. Li va sortir molta sang. Un altre cop, volia anar a veure el seu germà al Grupo Benéfico i es va posar entre els nens que esperaven al pati per marxar. La senyoreta passava llista i contava els nens, però no li quadrava. Ho va repetir vàries vegades fins que el va descobrir i el va castigar sense baixar. Per escapar-se feien un forat per sota la porta, que era de ferro. També pujaven sobre la caseta del guàrdia, per a què no ho fessin embrutaven el sostre amb “caca”.

Als 10 anys va tornar al Grupo Benéfico on hi va estar fins al juny de 1952, quan va sortir. Just quan va acabar el Congrés Eucarístic.

En aquesta etapa va fer d’escolanet, anaven vestits com els de Montserrat. Per aconseguir una mica més de menjar, també va fer d’escolanet a la Parròquia de Santa Maria del Teulat, des que la van inaugurar. Com que a les set del matí era la primera missa, ell s’havia d’aixecar molt abans. Anava a la cuina i li donaven una mica més d’esmorzar.

Quan va sortir va anar a casa els seus pares, que vivien rellogats a Gràcia, fins que van poder llogar un pis. El seu pare ja havia sortit de la presó. Primer va estar desterrat al poble, separat de la família, però va aconseguir un salconduit per viure a Barcelona amb ells. Cada mes havia de presentar-se a comissaria.

Als 14 anys Bautista va entrar a fer d’aprenent d’un sastre, a la plaça del Rellotge (l’actual plaça de la Vila de Gràcia), en una botiga que feia cantonada i encara existeix. Després va entrar en un taller mecànic. Als 18 anys se’n va anar a fer de torero. Va treballar 18 anys a la Seat i 24 de taxista.

El Bautista està casat amb la Carmen i tenen un fill i un nét i una néta. Van tenir una nena que va néixer a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Era prematura i estava a la incubadora. Un dia quan van anar a veure-la els hi van dir que s’havia mort, però no els van deixar veure-la i van dir-los que ells es feien càrrec de l’enterrament. Ara han consultat al registre i han comprovat que no està inscrita, mentre que una altra nena, que els hi va néixer morta, sí que hi està inscrita. Sospiten que pot ser una nena robada.

El Bautista és una persona oberta, que valora les coses positives de la vida i intenta oblidar les negatives. Recorda el que va ser bo. És una persona que es sap adaptar a les circumstàncies que la vida li presenta, per dolentes que siguin. Com ell diu: “Hay que afrontar lo que venga”.