Maria Lucas Ferrer

VIVÈNCIES

Maria va estar al centre Hogar Nuestra Señora del Coll de Barcelona de 1963 a 1967.

De 1967 a 1983 va estar a la casa de família Nuestra Señora Merced de Barcelona.

Maria Lucas Ferrer no va ser una “nena internada”. Ella va ser cuidadora de moltes nenes i joves, conjuntament amb la Montserrat Saltor Pons, de la qual en parlarem més endavant. La Maria va néixer el 1918 a Barcelona. Als 5 anys va anar a viure a Caldes de Montbui amb la seva família (el seu pare dirigia una fàbrica del món tèxtil) i s’hi va estar fins als quaranta anys. Ella era infermera i en aquells moments feia serveis particulars fins que li va sortir feina a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Aleshores es va traslladar a Barcelona amb la seva germana. Vivia al barri de Gràcia on va fer amistat amb la Montserrat. Les dues eren membres del moviment eclesiàstic Legió de Maria i feien les trobades a les Vedrunes del carrer Gran de Gràcia. La seva tasca era anar a les presons, als barris pobres, etc. auxiliant a les persones soles i a les que patien mancances físiques o econòmiques.

El Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona necessitava una persona per portar el centre de menors femení Nuestra Señora del Coll ubicat al carrer dels Albigesos (Gràcia). Una persona que coneixia a la Montserrat i també tenia contactes amb el Tribunal va recomanar–la i es van dirigir a ella. A més, li van demanar que com es jubilava una altra persona del centre podia portar una companya per substituir–la. Així va ser com la Maria va rebre també la proposta. I el destí va fer que, en poc temps, les dues es quedessin sense obligacions familiars i acceptessin la proposició. Corria l’any 1963 i la Maria tenia quaranta–cinc anys.

Abans de relatar el seu pas pels centres, ens aturarem un moment i coneixerem una mica més la Montserrat Saltor i Pons. La Montserrat provenia d’una família de fabricants tèxtils. Tenia deu germans. Els seus pares i els germans eren dels Lluïsos de Gràcia. La seva família gaudia de molt prestigi al barri de Gràcia. Ella treballava d’administradora a la sabateria Álvarez. Totes les persones amb les que hem contactat i que la van conèixer coincideixen en dir que era una persona amb molta vitalitat, amb capacitat d’organització i amb molta empenta.

Quan la maria i la Montserrat es van fer càrrec del centre Nuestra Senyora del Coll, van canviar tota l’organització i van cercar recursos per millorar les instal·lacions, el menjar i l’aixovar. L’edifici era una torre grandiosa amb jardí, horta, estany, etc. Sembla ser que abans de la guerra civil va ser d’un anglès. Naturalment, en aquells moments, ja no tenia l’esplendor que devia tenir en el passat.

Quan elles van arribar les nenes estaven plenes de polls. Les noies explicaven que se’ls havien de treure unes a les altres i a les mestresses. La Maria i la Montserrat els van fregar els cabells amb petroli i van passar la nit amb un mocador embolicant el cap. A l’endemà, una amiga els va tallar el cabell més curt (no rapades).

Van veure que dormien al mateix llit grans i petites i les més adultes en una habitació gran de dalt, tancades amb clau i sense wàter. Aquesta habitació la van destinar a les petites i cap habitació va ser tornada a tancar amb clau. Aprofitant que la Montserrat havia treballat en una sabateria van comprar botes d’aigua, de canya alta i de goma que se les coneixia amb el nom de katiuskes. Van adquirir roba i els van fer unes bates blaves, així els vestits els duraven més temps nets. Les anteriors cuidadores els donaven la roba neta el diumenge i fins al diumenge següent no se la canviaven. Van aprofitar que un familiar tenia una fàbrica de llençols, en van comprar i els van fer un descompte molt especial. La Maria explica que elles menjaven “de l’olla”, el mateix que menjaven les nenes. El primer dia la Montserrat va fer el menjar. Havia una cuina d’antracita, de carbó. Abans d’arribar elles, una nena de catorze anys feia la cuina. Elles havien d’anar a buscar el carbó al jardí, encendre-la i cuinar. Després, la Maria i la Montserrat van tenir l’ajut d’una cuinera. Tots els diners que els assignava el Tribunal eren per les nenes. Elles compraven i presentaven la factura i no hi va haver mai cap objecció.

A més a més, van obrir les portes, una cosa impensable en un centre del Tribunal. Van rebre la visita d’un grup de minusvàlids els quals van anar a passar un dia al jardí de la finca. Les nenes van ser molt felices aquell dia. El més important és que cap nena va marxar. Al contrari! La gent de Gràcia també les van ajudar molt, tant les amigues de la Legió de Maria, com els nois dels Lluïsos, el jovent de les parròquies i els propis familiars. Les sortides també eren freqüents. Anaven a la platja de San Sebastià, a la Barceloneta,  al Parc Güell, a la plaça Sant Jaume a ballar sardanes, a Montjuïc en la revetlla de Sant Joan…

La Maria i la Montserrat van saber tractar les nenes amb amor. Elles se sentien com a mares, no com a directores o educadores. Volien que les noies es trobessin en  família. Comptaven amb l’assessorament del Dr. Folch i Camarasa. Ell les va orientar en els aspectes psicològics. De seguida que van poder van instal·lar un televisor i algú els va regalar un tocadiscos. I un petit llac que hi havia al jardí el van convertir en una pista de patinatge.

Malauradament, el centre es va tancar quatre anys més tard. La propietària de l’edifici va decidir vendre’l i el Tribunal no va rebre el permís de Madrid per comprar–lo. Això va significar la desaparició del centre (la torre va ser demolida i al solar s’hi van construir pisos) i el repartiment de les nenes més petites a altres institucions. Van ser uns moments molt difícils per a les dues pensant què seria del futur de moltes d’elles. Unes nenes van anar a parar a un centre d’Horta, d’altres a la Institución Santa Ana a Palau–solità i Plegamans (en aquella època, Palau de Plegamans).

A la Maria i la Montserrat les van traslladar l’abril de 1966 a un centre per a noies de més de catorze anys situat al Barri Gòtic de Barcelona, al carrer del Bisbe Caçador, amb el nom de Casa de Familia Nuestra Señora de la Merced; era una residencia para señoritas. Ja no era una torre, era un pis.

Tant al centre del Coll, com al del Barri Gòtic, elles van procurar que les noies aprenguessin un ofici i la que valia per estudiar, pogués fer–ho. No volien que acabessin fent de minyones. A algunes les van col·locar de dependentes en la sabateria Álvarez, altres van aprendre a polir joies o van treballar a les pelleteries Alcazar i Siberia. Procuraven ajudar–les en els estudis. Al Coll hi havia dues mestres però el nivell no anava més enllà de cultura general. Així que van haver de cercar ajut entre les seves coneixences per a què rebessin classes extres. D’aquesta manera una de les noies es va fer mestra i una altra infermera. Les que tenien dificultats intel·lectuals les enviaven a una escola especial que hi havia al barri de la Salut i així arribaven a acabar els estudis, segons les seves capacitats.

La Maria i la Montserrat van continuar a Bisbe Caçador fins la jubilació. Amb la transició a la democràcia i reorganitzada la Generalitat de Catalunya, molts serveis van ser traspassats al govern català, entre ells els de protecció de menors. Elles es van jubilar a principis dels vuitanta. A la Maria li van reconèixer tot el temps treballat d’infermera i es va poder retirar amb una pensió suficient per viure. La Montserrat va morir el maig del 2005. Durant la seva malaltia mai va estar sola.  Les “seves” nenes, la majoria casades i mares no van deixar mai de visitar–la. Al morir la Montserrat, la Maria va marxar del barri de Gràcia i es va instal·lar a Caldes de Montbui. Ella va continuar sent la “mare” de moltes d’aquelles nenes i com a tal es va convertir en “l’àvia” dels seus fills. Rebia sovint la seva visita. Va viure envoltada de records i fotografies i no li va saber greu compartir els seus records entre els quals sempre va tenir present el de la Montserrat. Les dues van dedicar la seva vida als altres, van estar avançades a l’època que els va tocar viure sense inculcar la religió com una obligació, ni adoptar una moralitat hipòcrita. Ans al contrari, els van ensenyar a prendre les pròpies decisions, a estimar Catalunya i el seus costums i l’idioma, contravenint les directrius del règim.  Per tot això, han estat l’antítesi de la majoria d’educadors i educadores d’aquella època.

La Maria va morir el 31 de desembre de 2012, acompanyada dels records d’una gran família que es va forjar amb estima i tenacitat.

Maria Lucas Ferrer va col·laborar com a testimoni oral en la recerca històrica sobre les nenes i nens que van estar als centres tutelars i benèfics del període franquista realitzat per les historiadores que realitzen la investigació i va prestar la seva veu i imatge en l’edició del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006), elaborat amb l’ajut econòmic del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya (convocatòries 2005, 2006, 2007 i 2008).

Obsequi a Montserrat Saltor Pons i Maria Lucas Ferrer en reconeixement a la seva tasca, 10-01-1983
Obsequi a Montserrat Saltor Pons i Maria Lucas Ferrer en reconeixement a la seva tasca, 10-01-1983
Homenatge a Montserrat Saltor Pons i Maria Lucas Ferrer. Departament de Justícia, 10-01-1983
Casa de Familia de Ntra. Sra. de la Merced. Anys 70
Hogar Ntra. Sra. del Coll
Hogar Ntra. Sra. del Coll
La Maria a l'Hogar Ntra. Sra. del Coll
La Maria i la Montserrat (La Montserrat queda tapada amb la mà de la Maria)
Nuvis baixant per les escales de l'edifici de la Casa de Familia de Ntra. Sra. de la Merced, on ha viscut la noia abans de casar-se. Anys 70

Pin It on Pinterest

Share This